Allen vs Farrow: la família tòxica
Els documentals, ja sigui en la modalitat pel·lícula o seriada, s’han convertit en molt més que una mirada de la realitat. A vegades són també acurades estratègies per atribuir prestigi, o eines sibil·lines per imposar un punt de vista, o armes llancívoles per consumar una venjança. Aquest últim és el cas de Allen v. Farrow, la sèrie documental de la HBO, que de moment només n’ha ofert un capítol. En els propers dilluns s’estrenaran els tres que falten.
Kirby Dick i Amy Ziering (els mateixos directors de Contra el silencio) han fet un documental de part. Tota la història se sosté a partir del punt de vista del clan Farrow per acusar Woody Allen d’abusar sexualment de la seva filla Dylan Farrow i retratar-lo com un monstre que ha enganyat el món sencer amb el seu encant de seductor maldestre i el seu talent cinematogràfic.
Els documentals de part son lícits. Una altra cosa és com això afecti el rigor de la història. D’altra banda, l’argument de defensa d’Allen que el cas d’abusos a Dylan ja va ser jutjat i en va ser exculpat, no és cap excusa per rebutjar el documental. Només faltaria que no es poguessin fer documentals d’històries que ja han passat pels tribunals. Allen v. Farrow s’esplaia desacomplexadament contra Woody Allen: l’exparella, l’exsogra, l’excunyada, les amigues de la dona, els fills, les amigues dels fills i qui convingui carreguen amb contundència contra el director. Mia Farrow era molt aficionada a les càmeres de vídeo domèstiques i aporta una quantitat ingent d’imatges que mostren la vida familiar que mantenien junts en en passat i, sobretot, escenes d’Allen exercint de pare, especialment amb Dylan. Però el documental fa una cosa molt inquietant: converteix les postals familiars en sinistres. Les imatges de Woody Allen acaronant la criatura, banyant-se a la piscina amb els nens o agafant a coll la nena es mostren d’una manera que esdevenen totes sospitoses sense que en realitat passi alguna cosa. El guió utilitza fragments molt seleccionats de les memòries d’Allen A propòsit de no resper reforçar certs punts de vista del clan Farrow però no menciona la part més fosca i tràgica de Mia ni detalls d’una batalla campal que està lluny d’aclarir-se. Allen v. Farrow és el relat d’un drama familiar esbiaixat. Això és claríssim. Com també ho són les memòries del director en els episodis en què aborda aquests fets. En el llibre, Allen normalitza amb una autoindulgència fascinant situacions familiars grotesques i d’altres de molt fosques i preocupants. Conclusió: ni Allen v. Farrow ni el llibre us aclariran res. Simplement us permetran tenir-ne una opinió personal. El més recomanable i apassionant és combinar la lectura de les memòries del director (especialment entre les pàgines 234 i 313 de la versió en català) amb la sèrie documental i fareu una immersió triomfal en el festival de la família tòxica. Un fandango esperpèntic de l’Upper West Side d’on ningú surt indemne. No n’aclarireu res del cert però us permetrà discutir, defensar punts de vista i sucar pa en una història digna d’un drama de pel·lícula que superaria el mateix Woody Allen.