Per què és tan difícil combatre Trump
El primer mes de la segona presidència de Donald Trump ha desmuntat l’opinió generalitzada que no té ideologia ni idees, sinó només una set insaciable de poder i diners. Ha demostrat que sí que té idees. Moltes idees. El que passa és que són unes idees dolentíssimes.
Els Estats Units poden ser els propietaris de la Franja de Gaza, fer-hi una neteja ètnica i reconstruir-la com a complex turístic de luxe. Els Estats Units compraran Groenlàndia i prendran possessió del canal de Panamà. El govern serà més eficient si se suprimeixen el departament d’Educació, l’Agència dels Estats Units per al Desenvolupament Internacional, la recerca mèdica i científica i moltíssims llocs de treball. Els programes de diversitat, equitat i inclusió van ser la causa de la col·lisió en ple vol d’un helicòpter de l’exèrcit i un avió de passatgers prop de Washington. Els immigrants i les persones transgènere són una amenaça existencial per als nord-americans. El president pot i ha de governar per decret. Tot plegat són idees en el sentit que són opinions, creences o expressions d’una possible línia d’actuació.
Algunes d’aquestes idees haurien semblat impensables fa només unes setmanes. Però ara que les ha pensat i expressat l’home que disposa del megàfon més gran del món, tots nosaltres ens veiem obligats a reflexionar-hi. Gent sensata comença a debatre sobre diversos temes. ¿De debò els Estats Units poden prendre possessió de Gaza? ¿Egipte o Jordània estaran d’acord amb el projecte de neteja ètnica? ¿De debò es pot aplicar una retallada de bilions de dòlars al pressupost federal amb quatre cops de tecla? ¿Hi ha proves que els programes de diversitat, equitat i inclusió van ser la causa de l’accident? ¿Tots els immigrants són delinqüents? ¿Existeixen les persones trans? ¿Els pares fundadors tenien la intenció de controlar el poder de l’executiu?
Inundar l’èter de males idees no és una habilitat exclusiva de Trump; és una pràctica autocràtica habitual. Hannah Arendt qualificava d’absurdes les idees en què es fonamentaven els règims totalitaris del segle XX. Les males idees són una aportació important a l’hora de construir una autocràcia. A l’obligar-nos a pensar-hi i parlar-ne, fan que les nostres converses, els nostres mitjans de comunicació i la nostra societat esdevinguin més estúpids. Al posar davant nostre el que és inimaginable –canvis radicals en la geografia de les relacions humanes, en el sistema de govern i fins i tot en el món que hem conegut fins ara– ens sumeixen en un estat d’angoixa en què pensar és difícil. Aquesta mena d’ansietat és fonamental per al control totalitari.
La vida en una autocràcia pot ser espantosa, com ja ho és als Estats Units per als immigrants i els trans. Però els que tenim experiència us podem dir que, la majoria de vegades, a la majoria de la gent no li fa por. És una vida embrutidora. Avorrida. És com voler respirar i veure-hi sota l’aigua, perquè estem submergits en males idees que es debaten malament i que es reflecteixen en un mal periodisme i, al final, en una mala literatura i en males pel·lícules.
S’ha parlat molt dels demòcrates, incapaços de fer sonar l’alarma amb prou força, celeritat i claredat mentre Trump organitzava la seva campanya de destrucció. Algunes crítiques no són del tot justes. El sistema nord-americà dels checks and balances (mecanismes de control) no està pensat per moure’s tan de pressa com Trump ni per parar-li els peus a un personatge de mala fe que intenta carregar-se’l. El que sí que és un problema, però, és que les objeccions dels demòcrates a aquestes idees han sigut sobretot procedimentals. Trump entén la política com la interacció de poder i ideologia. Els seus contrincants veuen la política com un procediment. El contrast no havia sigut mai tan descarnat, ni l’estratègia tecnocràtica i legalista dels demòcrates havia sigut mai tan perjudicial per a la causa de la democràcia. No és Trump qui no té idees; qui no en té són els que haurien de lluitar per frenar la ruptura autocràtica del president.
No n’hi ha prou dient que Trump i el seu camarada Elon Musk estan donant un cop d’estat, tot i que és veritat. Molts dels que el van votar el volen veure fent miques un sistema de govern que ha presentat amb èxit com a inútil i malbaratador. No n’hi ha prou dient que Trump està destruint la democràcia nord-americana. Molts dels que el van votar pensaven des de feia temps que aquest sistema, tal com ara està constituït, no representava els seus interessos: a més, Trump i Musk argumenten que estan lluitant com unes feres per recuperar una democràcia ara en mans de buròcrates no elegits. No n’hi ha prou dient que les accions de Trump han provocat una crisi constitucional o que les seves ordres executives poden vulnerar lleis aprovades pel Congrés. Molts dels que van votar Trump anhelaven veure com plantava cara a les seves frustracions amb unes mesures decisives i espectaculars, com les que està adoptant.
Defensar les institucions, les normes i les lleis no és un error. És essencial. En contra del que se sol pensar, les institucions, les normes i les lleis –no les eleccions– són el que constitueix una democràcia que funcioni. És veritat que els mecanismes que Trump està destruint són imperfectes, però també són encertats; de vegades s’han dissenyat amb brillantor i gairebé sempre són bonics des del punt de vista conceptual, perquè són els mecanismes de l’autogovern, el resultat de la deliberació i l’acció col·lectives, la plasmació de les obligacions recíproques de tots nosaltres.
És difícil imaginar un polític nord-americà capaç de dir una cosa així avui dia. Si n’hi hagués algun semblaria un boig, o un acadèmic moralista a qui Trump provocaria acusant-lo de marxista. La idea que els governs són per principi sospitosos circula des de fa tant de temps, s’ha difós tant –i ha rebaixat tant el nivell del debat públic–, que una defensa sense embuts dels ideals i les institucions del sistema nord-americà fa passar vergonya.
Les altres males idees de Trump tenen el mateix efecte. No hi ha cap veu política destacada que parli de les nostres obligacions amb els sol·licitants d’asil, que presenti arguments en contra del suport incondicional a Israel, que defensi la gran responsabilitat que comporta ser una gran potència, ni que organitzi una defensa dels drets dels trans no només perquè els trans són una minoria molt petita i tractada injustament, sinó sobretot perquè la reinvenció humana és l’ànima del progrés. En canvi, els arguments que els demòcrates han esgrimit contra totes les males idees de Trump es redueixen a “això no ho pots fer”.
Però, pel que sembla, sí que pot. Quan fa menys d’un mes que va començar el seu segon mandat, Trump encara no pot governar com l’emperador que s’imagina que és, però està promovent activament la idea que sí que ho ha de fer. El seu vicepresident ha titllat de malfactors els jutges que han intentat aturar l’assalt de Trump al sistema, i el mateix Trump els ha advertit amb claredat que ja passarien comptes. Moltes enquestes apunten que a la majoria de nord-americans els agrada el que han vist i sentit fins ara.
Les exhortacions a complir la llei no aturaran Trump ni dissuadiran els seus partidaris. Les seves males idees s’han de contrarestar amb bones idees. El seu atac al sistema de govern s’ha de contrastar amb una visió de com podria funcionar i hauria de funcionar aquest sistema: al servei del poble, no de l’emperador en embrió. És una mena de resistència molt difícil d’organitzar perquè demana un pensament clar i una perspectiva encertada, precisament quan l’envestida de les males idees i l’ansietat que generen fan tan difícil pensar amb claredat i imaginar un futur.
Copyright The New York Times
