Alimentar l’odi o alimentar l’esperança

Quan vaig tornar a la plaça Catalunya per primera vegada després dels atemptats, un home es va acostar a dir-me que sentia que els terroristes s’ho estaven carregant tot, que no volia tenir por, però que no podia evitar tenir-ne. Amb els ulls humits em va dir que només volia que tots fóssim amics, i de cop em va fer una abraçada. I jo no vaig poder evitar emocionar-me.

Va ser la primera d’unes quantes que han anat venint al llarg de la setmana. Abraçades amb amics, amb companys de feina que ja són amics, amb periodistes i amb desconeguts que s’acostaven a dir que el reconfort d’aquests últims dies havia sigut la lluita conjunta. També hi ha hagut abraçades virtuals en forma de piulada o missatge de veu; això de les xarxes socials fa que les distàncies s’escurcin. Dijous vam veure la més emotiva, l’abraçada de Rubí que ens ha ensenyat tant a tots. Tanta força que volem transmetre a les famílies de les víctimes, i al final ens l’han transmesa ells.

Totes elles tenien un denominador comú, un missatge no tan secret que venia a dir: “Estem junts en això”. Perquè nosaltres no tenim por, però això és el que fa pànic al Daeix. Aquesta setmana ens ha fet molt mal a tots els que estimem Barcelona. I hem demostrat moltes coses.

Amb el dolor es podien fer dues coses: alimentar l’odi o alimentar l’esperança, i hi ha hagut gent per a tot.

Jo prefereixo pensar en els que volen alimentar l’esperança. Hi ha molta feina a fer, però també se n’ha fet molta. Hem treballat molt temps en aquesta ciutat per fer-la cohesionada, diversa i oberta, i tot això s’ha notat en els últims dies. Crec en la Barcelona plural, la de l’intercanvi de cultures i el respecte, la que va més enllà de la simple i superficial tolerància i aposta per la convivència.

És la ciutat de la qual tothom està enamorat, on un estudiant d’Erasmus que ve d’Alemanya queda per sopar amb els seus amics en un restaurant libanès. És la ciutat on una colombiana i un algerià es van conèixer i van tenir una filla. On hi ha nens que a casa parlen una mena de marroquí conjugat amb terminacions catalanes i on els seus amics no poden evitar riure davant d’aquest idioma inventat, tan estrany però que explica tan bé la seva identitat.

Proposo que seguim en aquesta línia, més reforçats encara. Si a l’AMPA de l’escola dels teus fills mai has parlat amb les mares d’aquells nens de cognoms estranys, pots començar a fer-ho. Al cap i a la fi, la divisió com a societat ve pel desconeixement, per creure que som més lluny els uns dels altres del que realment som, i això se soluciona amb converses, converses en què “l’altre” deixa de ser aquella persona que ha vingut de fora i que té una cultura molt diferent de la meva per passar a ser l’Aicha, la mare de l’Ilyas, que fa vint anys que viu a Barcelona i que fa un cuscús boníssim.

No podem començar ara a tenir-nos por, ni començar a pensar que tots som sospitosos, o que no val la pena invertir esforços a construir relacions socials. Som humans i ho necessitem.

El que vol el Daeix va més enllà de les morts. També volen dividir-nos com a societat, fer-nos dubtar dels nostres valors.

Per desgràcia, algunes persones plenes d’odi els volen ajudar a aconseguir els seus objectius i els fan el camí fàcil omplint els carrers de missatges de rebuig, de males mirades o fins i tot d’agressions físiques. Sense saber-ho, aquestes persones es converteixen en allò que el Daeix vol, es fan aliades de l’enemic. I no se n’adonen.

Els que no aposten per la convivència es poden quedar fora de tot això. Jo, personalment, em quedo amb les abraçades.