L'alimentació com a servei públic
Si durant els anys de l’abundància agrícola, lligada a la disponibilitat d’energia fòssil, els mercats alimentaris no garantien rendes suficients per a bona part de la pagesia, què passarà ara que entrem en el temps de l’escassetat? Si durant aquests anys els mercats no han garantit aliments per a moltes persones del món, què passarà ara? El que estem observant és una incessant inflació dels aliments que incrementa el nombre de persones que no poden satisfer les seves necessitats bàsiques amb una dieta suficient i saludable, alhora que el tancament de moltes finques agrícoles i ramaderes sembla que no té aturador. I és que les respostes de les administracions –abaixar l’IVA dels aliments, el xec alimentari o rescats per als sectors més afectats de la pagesia–, a més a més d’insuficients, no apunten al lloc on tenim el problema: els mercats alimentaris.
Encara que repetidament diem que vivim sota una economia capitalista i de lliure mercat, no és del tot correcte. Com a societat hem convingut que qüestions fonamentals per a la vida, com la sanitat i l’educació, s'han de garantir amb sistemes públics, és a dir: regulats, controlats, planificats, intervinguts... poseu els verbs que considereu, que funcionen al marge d’especulacions, de privatitzacions o de controls corporatius. Totes tenim dret a rebre atenció sanitària i educativa més enllà de disposar de diners o no. I les persones que ens ofereixen aquestes atencions tenen garantit el seu salari sense llançar-se a les aigües del productivisme, de la intensificació, de la competitivitat... En canvi, l’alimentació, un altre dret bàsic, la tractem com una simple mercaderia i la deixem en mans dels mercats especulatius, amb el que això significa tant per a les persones consumidores com per a les productores com per al territori.
Cal plantejar models d’aprovisionament d’aliments garantits des del domini públic. A Austràlia, on dues cadenes de supermercats controlen el 65% de la quota de mercat, parlen de la creació d’una xarxa de supermercats de titularitat pública. A França, un conjunt d’organitzacions defensen la necessitat de posar en marxa una Seguretat Social Alimentària. Igual que podem anar al metge amb la targeta sanitària, aquest model proposa que totes les persones disposin d’una targeta amb una quantitat determinada per a aliments bàsics que es pot bescanviar en establiments que, amb aliments de temporada, locals i amb preus regulats, vulguin formar part d’aquest sistema públic.
A Catalunya, aquests mercats planificats per al bé comú poden començar amb acords amb el món del cooperativisme i l’economia social i solidària, molt madur en aquest aspecte. Una xarxa potent de cooperatives de consum o supermercats cooperatius per a tots els barris i pobles, on els preus dels aliments es pacten de forma justa i transparent amb les productores més properes, no és complicada d’impulsar. Aquesta planificació en el subministrament alimentari significarà menys despesa energètica i menys impactes en els ecosistemes, per una banda, i més pagesia local i resiliència davant la crisi d’escassetat, per l’altra.
