Com “alimenta el món” la Fundació Gates?
El dia 11 de febrer l’ARA reproduïa un article de Melinda Gates, un al·legat apassionat en favor del paper de la dona en la solució d’alguns dels problemes mundials més urgents que afronta el món avui en dia. Sobretot destaca el paper de les camperoles africanes per superar la crisi alimentària del seu continent. És difícil no estar d’acord amb ella en això. Però la seva argumentació contrasta fortament amb la manera com la fundació que ella i el seu marit presideixen s’ocupa de la qüestió. Des que la Fundació Bill i Melinda Gates va afegir “alimentar el món” als seus objectius, fa gairebé una dècada, s’ha destinat la impressionant xifra de tres mil milions de dòlars a projectes agrícoles, en gran part per millorar l’agricultura a l’Àfrica. Partint del no-res en l’escena agrícola de fa menys d’una dècada, la Fundació Gates ha sorgit com un dels principals donants del món per millorar l’agricultura.
GRAIN, l’organització amb la qual treballo, ha analitzat registres de subvencions agrícoles de la fundació durant l’última dècada i ha arribat a tres conclusions alliçonadores (totes les referències i la base de dades de l’informe en qüestió estan disponibles a la nostra web). En primer lloc, la fundació pot dir que està lluitant contra la fam al Sud però els seus diners són enviats de manera aclaparadora cap al Nord. En segon lloc, el gruix dels seus fons es destina a l’alta tecnologia científica, en lloc de donar suport a les solucions que els mateixos agricultors, homes i dones, estan desenvolupant a la seva terra. I, finalment, la fundació també utilitza els seus diners per impulsar legislacions que permetin obrir mercats a les empreses estrangeres, per privatitzar la terra i les llavors, i per permetre la introducció dels OGM (organismes genèticament modificats).
Concretament, la meitat de les subvencions de la fundació dedicades a l’agricultura es van atorgar a quatre grans agències internacionals de desenvolupament. L’altra meitat es va repartir entre centenars de diferents organitzacions de recerca, de desenvolupament i polítiques d’arreu del món. D’aquesta segona meitat, més del 80% de les subvencions les van donar a organitzacions dels EUA i Europa, i només el 10% es va destinar a grups a l’Àfrica. La resta van anar a altres llocs del món. Amb molt, el principal país receptor és el país d’origen de Gates, els EUA, seguit pel Regne Unit, Alemanya i els Països Baixos. Les ONG amb seu a l’Àfrica reben un minso 4% de les subvencions globals relacionades amb l’agricultura.
Resulta significatiu, també, que el principal beneficiari de subvencions de la Fundació Gates sigui el CGIAR, un consorci de 15 centres internacionals d’investigació agrícola. Als anys 60 i 70 aquests centres van ser els responsables de l’elaboració i difusió del controvertit model anomenat Revolució Verda de l’Agricultura en zones de l’Àsia i l’Amèrica Llatina, que es va centrar en la distribució massiva d’unes poques varietats uniformes de llavors que poden tenir un alt rendiment -amb la generosa aplicació de fertilitzants químics i pesticides.
Mirant de replicar això a l’Àfrica, la Fundació Gates va crear AGRA, l’Aliança per a una Revolució Verda a l’Àfrica, i li va donar més de 400 milions de dòlars. AGRA busca assegurar que les tecnologies -les llavors enriquides i els fertilitzants que Melinda Gates diu en el seu article- que surten dels laboratoris d’alta tecnologia entrin als camps dels agricultors. En canvi, no vam poder trobar cap evidència de suport de la Fundació Gates als programes de recerca o desenvolupament tecnològic portats a terme pels agricultors i agricultores o sobre la base dels seus coneixements, tot i la multitud d’aquestes iniciatives que hi ha en tot el continent. L’agricultura a petita escala és la que, al capdavall, continua subministrant aproximadament un 90% de les llavors utilitzades al continent i més del 75% dels aliments.
Amb aquestes dades sobre la taula, llegir que “escoltar els agricultors i fer front a les seves necessitats específiques” és el primer principi de la tasca de la Fundació Gates en agricultura, és molt i molt xocant. Com hem pogut analitzar, els homes i dones que practiquen la petita pagesia a l’Àfrica no participen en els espais que les agendes estableixen per a ells i elles. Escoltar algú, si té algun significat real, passa per reconèixer el seu paper i les seves capacitats, i, com ens deia Paulo Freire, també ha d’incloure la intenció d’aprendre. Però enlloc dels programes finançats per la Fundació Gates hi ha cap indicació que faci pensar que les i els petits agricultors de l’Àfrica tenen alguna cosa a ensenyar, que tenen alguna cosa a aportar a les agendes de la investigació, del desenvolupament i de les polítiques.
A GRAIN pensem que quan aquesta fundació mira la pagesia africana no hi veu persones, sinó clients potencials. A la pràctica, el primer principi de la Fundació Gates sembla un exercici de màrqueting per vendre la seva tecnologia als agricultors. En això s’hi veu, i no ens sorprèn, una manera de fer molt semblant a la de Microsoft.