La paraula alienació prové del llatí alius, que significa altre. Una persona alienada està fora de si, extraviada de qui és realment (quan d’això en tenim alguna noció). Aquest allunyament de la pròpia forma de ser pot ser un trastorn que arriba de cop i volta, sobtadament. Llavors, en ser considerada una patologia i pels seus símptomes, cal demanar ajuda mèdica o psicològica. En aquest cas, estar alienat és una mena de malaltia que es pot tractar. Per exemple, fa un parell de segles, les persones alienades anaven a ingressar en un asil psiquiàtric. Avui, en canvi, prenen psicofàrmacs.
Hi ha una altra mena de persones alienades que s’han alçat en armes, perquè en un moment determinat van veure que la causa de la seva alienació era la injustícia de ser tractats com si fossin coses. Uns i altres foren l’excepció a l’ordre establert. A vegades l’statu quo els adaptava; altres eren ells els que modificaven el sistema en prendre consciència de la realitat que els feia patir.
El món contemporani ha transformat radicalment aquesta condició alienada. Avui, l’alienació és una cosa d’estar per casa. Es va instal·lant a poc a poquet, entre les hores, sense fer soroll. En un estat d’ànim permanent i quotidià, deixem de fer-nos preguntes: més aviat fem un gest d’oblidar que en teníem alguna vegada. Fugim del que no volem saber o pensar, sense perdre més temps. L’alienació avui no és tant una escapatòria de la realitat com la realitat en què vivim. És una normalitat. Segons Marx, l’alienació suposa un estranyament respecte de la pròpia acció, que s’acaba convertint en desconeguda per qui l’executa (sovint en benefici d’un altre). El cinema de Chaplin va eternitzar aquest moment amb la famosa escena del protagonista de Temps moderns lliscant per dins de la maquinària de producció, que l’empeny pels circuits dels engranatges. Avui no cal una màquina que ens engoleixi: la portem penjada al coll com un gos o la sostenim amb el palmell de la mà. Al metro, a la sala d’espera, al restaurant, pel carrer, la gent mira el mòbil. Els alumnes estan quiets a les cadires mentre el professor explica el powerpoint. Juguen a videojocs. Quan els crides l’atenció a vegades ni et senten. Els més petits, asseguts al cotxet, a còpia de mirar dibuixets al mòbil que els adults els donen per distreure’s, comencen a tenir problemes per caminar mirant de cara amb el cap alçat. Ensopeguen. A l’escola d’infantil, ensenyen els infants a mirar què tenen a davant. Acostumats a mirar avall, n’hi ha que no veuen que el semàfor està vermell i per poc els atropellen. Tothom camina capcot. Aquest gest d'abaixar el cap és de serf de la gleva, d’obrer explotat, d’esclau sense esma. El mòbil domina perquè fa obeir. L’alienació és això: abaixar el cap sense adonar-se'n. No pensar res. Fer circular imatges banals. Jugar al solitari digital.
En la història, quan la gent ha pres consciència d’estar en mans –amansida– d’un altre que els manipula i els controla, ha fet coses. Ho ha dit als altres. Ha reaccionat. Aixequem el cap d’una vegada per mirar endavant.
