Aliança Catalana i l'independentisme

L'alarma causada per la victòria a Ripoll d'Aliança Catalana a les eleccions municipals del 28 de maig ha generat un debat sobre els límits del discurs polític i la necessitat de promoure "cordons sanitaris" que impedeixin la propagació de discursos feixistes i populistes d'extrema dreta.

Com a professora de drets humans que fa recerca en un centre per la democràcia –l'Albert Hirschman Center for Democracy–, fa anys que analitzo l'amenaça que suposa l'auge de discursos neofeixistes per als fonaments de la democràcia i l'ordre polític basat en una idea de llibertat i drets humans. El tret central d'aquest discurs és la instrumentalització d'alguns drets fonamentals –com la llibertat d'expressió i el dret a la participació política– per carregar-se o sacrificar altres drets igualment valuosos, com el dret a la llibertat religiosa i de consciència o els drets de les minories, inclosos els immigrants. Típicament, es tracta de discursos essencialistes sobre la nació en perill, que rebutgen el valor polític i moral de la diversitat, i culpabilitzen del suposat perill els grups més vulnerables que conviuen en el territori nacional però que se situen al marge de la comunitat i no s'identifiquen o es reconeixen com a membres de ple dret, com a ciutadans en sentit polític (no necessàriament legal: es pot ser legalment ciutadà però no tenir un reconeixement polític ni acceptació en un ethos racista, sexista o etnicista; i a la inversa). Els discursos excloents característics de la ultradreta populista solen reclamar les virtuts de l'aïllacionisme (per allunyar-se de les formes d'integració supranacionals) i d'una visió uniforme (ètnica i no cívica) de la nació com a receptes fàcils per recuperar un sentit d'ordre i estabilitat que la gent sent que ha perdut. Farage, Meloni, Orbán, Bolsonaro, Trump..., tots han tingut èxit polític en fomentar l'autocràcia amb discursos basats en l'odi al diferent.

Tanmateix, el valor de la democràcia ha de ser també substantiu, no només nominal. M'explico: la majoria podria votar al meu poble que les dones ens quedem a casa fins que els nens tinguin 5 anys per estalviar recursos públics (guarderies) i afavorir el benestar dels infants. Aquesta proposta política fins i tot podria ser racional, especialment en un context de crisi climàtica i econòmica. Però la democràcia no és reduïble al dret al vot, ni al càlcul electoralista cada quatre anys; també es basa en una racionalitat ètica, de virtut pública en el context de construcció i revisió permanents d'una comunitat cultural històrica concreta, que fa que sigui del tot inacceptable que la regla de la majoria esdevingui una excusa per a la tirania i la supressió de drets de minories i grups vulnerables o subordinats. Per això, cal imposar línies vermelles contra discursos incompatibles amb aquesta noció substantiva de democràcia vinculada a la defensa de la nostra identitat com a (un sol) poble divers amb una societat oberta que aspira a un model d'integració no excloent i respectuós amb els drets humans.

Això no vol dir que no calgui tenir polítiques d’immigració i estratègies d'integració –lingüístiques, culturals, etc.–, que, en la meva opinió, han de basar-se en estímuls positius i deures cívics (no ètnics). Cap estat ha adoptat un model de fronteres obertes, en gran part per preservar la seva identitat nacional i cultural i assegurar mínimes expectatives d'integració. Si Catalunya fos independent, per descomptat ho podríem fer millor i el risc d’aniquilació nacional, lingüística i cultural no seria tan creïble, com ho és en el context d'un model supremacista i assimilacionista imposat per Espanya. El problema és l'estat espanyol, i no els refugiats o immigrants d'origen marroquí o altres establerts arreu del territori.

Ara bé, seria il·lusori pensar que si s’hagués fet efectiu el veto a una candidata com Orriols s'hauria resolt el problema. La realitat és que el suport a Aliança Catalana, com el de Vox a Espanya o el trumpisme als Estats Units, prospera en contextos de creixent desconfiança, desencís i desafecció política com el que, en el nostre cas, han provocat les divisions i la pèssima gestió de la confiança i la representativitat popular per part dels partits independentistes. En tots aquests contextos, els partits tradicionals també han de fer autocrítica.

Si de debò aspirem a la independència de Catalunya, no podem permetre que arrelin discursos feixistes. No només perquè es tracta de discursos erronis, supremacistes i mancats de tota humanitat; també perquè la legitimitat de la reclamació del dret a l'autodeterminació es fonamenta en els drets humans (inclosos els drets nacionals) i la democràcia, i no en una concepció etnicista, o excloent, de la nació que nega els drets de les minories, siguin els drets dels refugiats o dels immigrants. Turquia, Hongria i Rússia són autocràcies en aquest sentit, i se’ls tolera internacionalment perquè són estats i no hi ha més remei. Però no es tolerarà mai en una nació que aspira a ser un estat democràtic a Europa la incorporació d'un discurs contrari als drets humans. De fet, Aliança Catalana, com a partit polític, és el millor aliat per a la campanya de desprestigi global del moviment independentista català impulsada per Espanya. Fins ara, l'impecable pacifisme d'un discurs basat en l'exercici de drets humans col·lectius a través d'un referèndum, en l'afirmació de la voluntat de crear un estat plenament democràtic en forma de república han estat credencials imprescindibles per guanyar els casos per violacions de drets humans al Comitè de Drets Humans de l'ONU i assolir la complicitat d'altres instàncies internacionals. Certament, ni l'1 Octubre ni aquestes victòries en la litigació estratègica han estat suficients per a l'efectivitat de la proclamació d’independència ni per al reconeixement internacional (però tampoc no han provocat una animadversió anticatalanista profunda). Però ningú amb un mínim sentit del realisme negaria que és absolutament necessari preservar aquestes credencials si no es vol renunciar absolutament a assolir l'objectiu final. No tot s'hi val en nom del patriotisme. Moltes volem la independència precisament perquè no volem una pàtria amb polítiques opressives i feixistes que ens condemnen a la subordinació sistèmica cultural, lingüística i econòmicament.