"¿Algú s'enrecorda de l'extermini armeni?"

Avui 24 d'abril el poble armeni, al seu propi país i a la diàspora, commemora amb un llarg dia de dol el 97è aniversari de l'inici del genocidi que va patir l'any 1915 a mans dels turcs. Aquest trauma històric, encara obert i no prou reconegut per la comunitat internacional, va constituir un tràgic intent d'extermini amb xifres oficials i atrocitats tan esgarrifoses com desconegudes: 1.200.000 víctimes, 870.000 deportats en massa, espoliacions i conversions a la força, devastació del territori... El resultat va ser la desaparició en pocs anys de dos terços de la població armènia, que aleshores vivia dins les fronteres del gran Imperi Otomà.

L'actual República Turca no nega pas les massacres, però en rebutja la responsabilitat i no accepta el terme genocidi ; atribueix l'autoria d'aquells horrors al règim anterior, el sultanat, i els emmarca amb indulgència en l'enfrontament amb Rússia durant la Primera Guerra Mundial. El poble armeni ja havia patit l'opressió i la crueltat de les autoritats turques entre 1894 i 1896, quan el sultà Abdul Hamid II va fer massacrar més de 200.000 armenis tot deixant-los en mans dels camperols kurds; llavors, un milió d'armenis van ser desposseïts dels seus béns i molts van ser obligats a convertir-se a l'islam. Aquests fets van ser l'avantguarda de la gran massacre, que es va esdevenir quan els oficials ultranacionalistes de l'exèrcit que formaven el grup dels Joves Turcs van voler imposar una nació turca racialment homogènia que tindria els armenis com a primera víctima.

El 7 d'abril de 1915, en el marc de la Primera Guerra Mundial, els armenis de la regió de Van, a l'est de Turquia, es van revoltar i van proclamar un govern armeni independent. Els Joves Turcs, i en concret el ministre de l'Interior, Talaat Paixà, van aprofitar aquest pretext per dur a terme una operació de represàlia a gran escala que començà amb l'ordre d'execució de 600 prohoms de les elits armènies a Istanbul el 24 d'abril de 1915. Va ser el tret de sortida d'un genocidi que faria el possible per buidar Turquia d'aquell poble indesitjat: els soldats armenis de l'exèrcit van ser presos i executats, es van destituir tots els funcionaris armenis de l'administració i es va ordenar la deportació de la població armènia de les set províncies orientals de Turquia. Els homes d'entre 20 i 45 anys van ser condemnats a treballs forçats i la majoria van ser assassinats de camí. Les deportacions eren caravanes llargues i infrahumanes de dones i nens a peu sense aigua ni menjar, o amuntegaments humans en vagons de tren destinats a bestiar que s'allunyaven dels territoris de l'Armènia històrica. Moltes joves van ser violades, venudes com a esclaves i després convertides a l'islam a la força. I precisament, aquests darrers anys a Turquia ha esclatat una certa polèmica quan molts turcs han descobert amb estupor que descendeixen de dones cristianes armènies convertides arran d'aquells tràgics fets.

Europa, atrafegada en els combats de la Primera Guerra Mundial, no va tenir esma d'ocupar-se seriosament de la qüestió armènia, i no és casualitat que Adolf Hitler, abans d'iniciar l'eliminació dels disminuïts físics alemanys i el genocidi contra el poble jueu, deixés anar: "Algú s'enrecorda de l'extermini armeni?"

L'opinió pública internacional va començar a prendre consciència d'aquest genocidi a partir dels anys 80. Molts supervivents de les massacres van trobar refugi a França, on avui són una comunitat de més de 300.000 ànimes. És en aquest país on van començar les iniciatives per un reconeixement oficial. El Parlament Europeu el va fer el 18 de juny de 1987. L'any 2002 França va realitzar una declaració oficial per llei, i des de llavors ha dut a terme diversos intents legislatius de penalitzar-ne la negació. El Canadà, Rússia, l'Argentina, Xile, Veneçuela, la majoria dels països de la Unió Europea i 43 dels 50 estats dels EUA l'han reconegut. A Espanya només ho han fet els Parlaments de Catalunya, de les Illes Balears i del País Basc. El 2005, el president de Turquia, Recep Tayyip Erdogan, en un senyal de bona voluntat va oferir al govern de la República d'Armènia la creació d'una comissió oficial que establís la veritat de les massacres de 1915. Europa li havia exigit el reconeixement del genocidi com a pas previ a una possible adhesió.

A Erevan, una flama perpètua crema en record de totes aquelles víctimes. Avui, com cada 24 d'abril, el monument que l'envolta s'omplirà de flors davant el testimoni imponent de la muntanya blanca d'Ararat, un símbol de la nació armènia que ha quedat a l'altra banda de la frontera, a Turquia. Sempre cal perdonar. Oblidar es fa més difícil.