Sant Antoni com a símptoma
El debat sobre el futur del barri de Sant Antoni s’ha convertit en el millor exemple d’un dels grans problemes que assetgen la ciutat. El cas de Sant Antoni demostra com un espai d’èxit que havia de servir per tornar la dignitat als paradistes, per recuperar un espai històric de la ciutat i per fer que els veïns tinguessin un nou centre sobre el qual reforçar la seva comunitat, ha vist com la baula més dèbil (el veí, el llogater) perd la raó de ser. Ens trobem immersos en un procés ja no de gentrificació sinó d’expulsió davant fenòmens com els pisos turístics o l’increment desorbitat dels lloguers. Un fenomen doble, ja sigui per l’intent dels propietaris d’aconseguir un preu més alt o per la compra d’edificis sencers per part de fons d’inversió que han vist com Barcelona, i Sant Antoni en particular, es convertia en la recomanació d’inversió dels voltors econòmics.
L’exemple de Sant Antoni l’hem vist anteriorment a la Barceloneta i a Ciutat Vella. El barri ha anat expulsant els veïns al mateix temps que els comerços apostaven pel monocultiu i els habitatges perdien la seva funció. Els veïns passaven a formar part d’un decorat quan no eren directament expulsats.
Fa poc s’ha anunciat que al barri s’hi farà un pla d’usos, un anunci que arriba tard. De fet, feia tres mesos que el govern havia descartat la proposta que va fer Esquerra Republicana, i malgrat tot és un primer pas. El pla d’usos s’ha fet en altres barris i carrers de Barcelona, i, de la mateixa manera, a Sant Antoni ha de servir per regular els excessos de comerços repetitius, que potser enriqueixen els propietaris però empobreixen la pluralitat i la identitat del barri. Això ha d’impedir la invasió de franquícies internacionals i protegir les botigues familiars que els veïns necessiten tenir a prop. Fa temps que insistim en la necessitat d’aprovar un pla d’usos per a aquesta zona, tan marcada pel mercat i l’activitat que se’n deriva. Sembla que el govern municipal finalment ha entrat en raó. Esperem que no sigui massa tard.
El pla d’usos, però, ha de venir acompanyat de més mesures. I segurament la més important és apostar per un turisme de qualitat, que impedeixi l’amuntegament de llits turístics. Això ho vam aconseguir sobre el paper, després de negociar durament sobre el PEUAT -pla d’allotjaments turístics-. La idea de fons és evitar la massificació que degrada i acaba buidant districtes sencers, com ja està passant a Ciutat Vella. Però s’ha de controlar molt, atès que quan no permets els hotels o apartaments legals, acaben proliferant els il·legals. I aquí és on Colau no ha fet els deures. En prop de dos anys, segons les seves xifres, de 6.500 negocis turístics il·legals només n’ha precintat 108. Hem arrencat la promesa de triplicar els inspectors, però caldrà veure com avança.
I, finalment, cal proveir la ciutat d’habitatge de lloguer assequible. A Sant Antoni i a tot Barcelona. Si es fes de manera ambiciosa i ben repartida per la ciutat, aquesta mesura podria ajudar a retenir els veïns i fer baixar els lloguers. Però els plans actuals no es diferencien dels del mandat anterior. De fet, CiU va votar a favor del pla d’habitatge de Colau argüint que era molt semblant al seu. Des d’Esquerra vam exigir que com a mínim es doblés la previsió, i que assolís un 25% de les noves inversions de la ciutat. No se’ns va acceptar la proposta i creiem, per tant, que el pla de l’habitatge neix coix. Un fet que, un cop conegut el superàvit que ha generat l’Ajuntament l’any 2016, proper als cent milions d’euros, encara té més gravetat. Amb un dels superàvits més elevats de la història, ¿el govern no és capaç de destinar els recursos a pal·liar l’emergència habitacional que vivim?
De propostes n’hem fet, però mentre se segueixi amb la cultura de l’anunci i el pegat posterior que practica aquest Ajuntament, anem cap a una ciutat que difícilment podrem recuperar per posar-la al servei de les persones i recuperar el que la feia única. Tenir veïns. Cal recuperar la ciutat, fer-la capital de les persones. I això passa per un acord de ciutat i una acció coordinada d’administracions en què Barcelona lidera el que vol ser. No podem definir la ciutat sobre allò que no volem, cal fer-ho sobre allò que desitgem. La batalla és difícil, i potser desigual, però cal que tots assumim les nostres responsabilitats i comencem a treballar abans que estiguem discutint sobre el següent barri que pateix el mateix procés que ara viu Sant Antoni i que ja hem vist a Ciutat Vella.