Fem un altre salt olímpic?

i Alfred Bosch
24/07/2017
3 min

Vaig viure els Jocs Olímpics de Barcelona amb molta intensitat; de ben jove hi vaig treballar més de vuit anys, començant amb els primers batecs de la candidatura i arribant fins al desmuntatge de l’esdeveniment. Per a mi va ser un aprenentatge privilegiat treballar als fogons on es cuinava la transformació de la nostra ciutat. De l’experiència en voldria destacar dos moments.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El primer és la presentació del dossier de candidatura. El document que havia de fer decidir la nominació i, per tant, la història de la ciutat, va patir una aventura molt particular. S’havia comptat amb la col·laboració d’una cinquantena de persones, totes molt preparades i amb molt bona voluntat, però ens havíem complicat la vida fent una calaixera de disseny, amb un seguit de calaixos que contenien els informes, un vídeo, un disquet i altres elements. A l’hora de la veritat, l’invent no estava llest.

Mentre la comitiva oficial, liderada per Pasqual Maragall, sortia en avió cap a la seu del Comitè Olímpic Internacional, una colla d’empleats anàvem recollint de matinada els diversos elements que encara mancaven. No vam aconseguir completar-ho, però tot i així vam sortir en cotxe i vam conduir tota la nit, amb pluja i neu, fins a arribar a Lausana. A la suite de l’alcalde de Barcelona vam fer el que vam poder per arreplegar-ne tres jocs tan complets com fos possible. Al final, el dossier que vam lliurar deixava alguns aspectes sense respondre.

Per sort, ningú no es va prendre la molèstia de repassar tots els materials fins al cap d’uns dies, quan els dossiers ja havien estat completats. I, al cap de pocs mesos, Barcelona era elegida la seu dels Jocs de la XXV Olimpíada. Per fortuna, l’episodi no havia enfosquit la bona feina que s’havia fet en molts altres aspectes, però revelava que no s’havia treballat amb prou professionalitat i que el tòpic llatí havia tret el nas en aquelles hores decisives.

El segon moment que recordo especialment és el de la cèlebre fletxa que l’arquer Rebollo va disparar per encendre la flama olímpica a l’estadi. Aquell dia de juliol, del qual celebrem ara 25 anys, no va mancar l’emoció i el vertigen -però tampoc l’ofici i la precisió-. La idea era esbojarrada, molt més arriscada i pel·liculera que presentar un dossier de disseny. També calia protegir l’entorn de l’estadi, sobretot la zona on havia de caure la fletxa, que -ara ja ho podem dir sense embuts- va passar per sobre del peveter. El cas és que aquella trajectòria cinematogràfica s’havia preparat i assajat durant mesos; al final es va executar al mil·límetre i mitja població mundial va comprovar de quina pasta estàvem fets els catalans.

Els Jocs Olímpics van anar com una seda. Els que érem al centre d’incidències ens vam avorrir força; ens limitàvem a observar les pantalles que transmetien les diverses competicions, i quan arribava el canvi de torn passàvem un full buit als nostres companys, sense cap observació digna de ser anotada. A partir de la nominació, i al llarg dels sis anys que van portar a l’estrena dels Jocs, en vam aprendre molt.

La ciutat també va canviar. La Barcelona grisa i industrial, la ciutat llatina i provinciana que havia emergit del franquisme, va poder mudar-se per al segle XXI. El contrast entre els dos episodis que he explicat és per a mi molt més que la diferència entre un equip inexpert i un de professional. És la distància entre la ciutat dels que confien en la carambola i la dels que garanteixen l’èxit; entre els supervivents i els guanyadors.

L’èxit urbà derivat dels Jocs és inqüestionable, de la mateixa manera que és innegable que n’estem patint els límits i els peatges. Si no anem alerta, els guanys connectats amb la Barcelona del 92 ens tombaran. Hem aconseguit tot el que van preveure els arquitectes de la Barcelona olímpica; ara falta que, pujant al cavall amb empenta, no caiguem per l’altra banda.

Els reptes i amenaces que té avui Barcelona potser demanen un altre salt olímpic, d’aquells que redrecen la sort d’una col·lectivitat i la porten a fer història. Un salt que hauria de conjugar tres necessitats urgents: resoldre les derivades socials amb l’habitatge com a problema estructural, aprofitar el talent i l’emprenedoria que sempre hem tingut i alhora rescatar Barcelona de les hostilitats de l’Estat assolint la plena capitalitat.

Els Jocs Olímpics que avui li calen a la ciutat passen per unes polítiques socials decidides, l’estímul al talent i l’assoliment de la plena capitalitat. Des de l’independentisme d’esquerres creiem que podem encarar-ho amb garanties. Igual que vam fer amb precisió mil·limètrica aquella nit a l’estadi, és hora de passar de supervivents a guanyadors.

stats