Alfonsina Storni (1930)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsEn el carnet de ruta avui he apuntat un nom. [...] A mi m’agrada viatjar sempre, fins sense moure’m de casa. El meu carnet de ruta, el puc fer servir en totes les ocasions, perquè, per altra banda, no és un objecte material. És simplement la meva memòria, cada dia més atrotinada i hostil, però no del tot impotent, quan la voluntat hi escriu un nom, una facècia desguitarrada o la projecció d’una llàgrima. Avui, com he dit, en el meu carnet de ruta he escrit dues paraules: Alfonsina Storni. He conegut aquesta dama en un sopar una punta protocol·lari, però no sé per què la presència d’aquesta dama ha posat a totes les cares un reflex de comprensió i de simpatia especial. Alfonsina Storni ve de Buenos Aires; la seva fama és la de la poesia, una fama una mica audaç perquè ha fet el vol transatlàntic i s’ha guanyat les manyagueries de la lletra impresa internacional.

Jo no sé grans coses de la història d’aquesta dama, i conec un nombre reduïdíssim de les seves poesies; m’ha semblat, però, que la seva vida no s’ha presentat d’una manera fàcil ni pomposa. Ha hagut de fer servir els nervis per a la lluita, i les seves dents blanques i perfectes no s’han entretingut sempre amb la polpa excessivament dolça dels fruits dels tròpics, sinó que han hagut de barallar-se amb un aire carregat a estones de gasos asfixiants. Això s’endevina perfectament en el rostre d’Alfonsina, d’una gran potència muscular, músculs petits, afinats i disfressats per una pell massa de clar de lluna, però vibrants en la galta, en el nas, en el front. Alfonsina fa pensar en alguna rebel femella d’un déu de les costes del Pacífic. Aquells déus que tenen les galtes de coco i uns llavis fets amb plomes metàl·liques d’ocell del paradís.

Però no ens enganyem: aquesta dama és d’extracció europea, té tot el cansament, tot el blau corrosiu, tota la sensualitat profunda i tota la tristesa agra d’aquestes cales tan aparentment delicades que tant es poden trobar a Almeria, com a Sant Remo, [...]. Alfonsina és menuda i seca i té el cabell pintat d’un ros de music-hall. [...] En el coll d’Alfonsina hi ha un collaret de grans cristalls opacs, opacs com el gris blanc que tenen les vidrieres de les cambres de bany dels hotels equívocs. Del centre del collaret penja una gran pedra gravada; jo no sóc prou indiscret per a examinar que és el que hi ha representat en la pedra, podria ésser -jo m’ho imagino- una d’aquelles històries que feia gravar l’emperador Calígula, o un altre sapastre com ell, per regalar a les amistats. [...] Des d’un dia -ja fa molt temps d’això- que vaig estrènyer la ma “desfeta” de Rubén Darío, una mà que anava camí del cementiri, no he pogut apuntar en el meu carnet de ruta un nom tan autèntic com el d’Alfonsina Storni, no he pogut estrènyer una mà tan fina, tan ateranyinada de nervis, tan vibrant de simpatia...