Àlex Rigola: “Al teatre necessites el públic, però no t’ha d'esclavitzar”

BarcelonaÀlex Rigola va tancar diumenge la tercera -i última, si no hi ha sorpeses- Biennal de Venècia de teatre com a director. En sis anys, l’ha girat com un mitjó: ha convertit un festival en un campus creatiu d’alt rendiment. Per això li han demanat que l’any que ve es dediqui a fer el traspàs al següent director, a qui demanaran que mantingui el format. Ja lluny dels canals, Rigola farà tres dies justos de vacances abans d’encarar-se als dos projectes més imminents, Marits i mullers (que anirà a La Villarroel al setembre) i El público de Lorca (que es veurà a l’octubre al Teatro de la Abadía i al desembre al Teatre Nacional).

¿Transformar la Biennal en un college amb grans mestres internacionals i joves artistes d’arreu del món ha donat més fruits que fer un festival convencional?

Molts més. Hem doblat els espectadors amb una tercera part del pressupost, que és el que em va quedar a mi [1 milió d’euros a l’any], i el festival s’ha posicionat de manera més forta en l’ecosistema internacional, per la seva especificitat: hi ha espectacles de grans mestres i workshops. Ells ho aprofiten per investigar i nosaltres volem que transmetin els seus coneixements. Al món no hi ha cap altre lloc on un artista que ja està format pugui tenir un input de coneixements tan potent. Tampoc no hi ha cap festival que en dues setmanes tingui una programació de tan alt nivell.

¿S’ha de revisar el format de festival que només exhibeix?

No. Jo vaig buscar aquest format analitzant què havia de ser i què podia donar la Biennal. Teníem un problema d’ocupació baixa, perquè el ciutadà venecià està treballant tot el dia en serveis. D’altra banda, és una ciutat petita, de 50.000 habitants, però té dues universitats. No és perquè sí: fora del centre, la ciutat és confortable i apta per a la concentració i l’estudi. No en va Stravinsky hi va anar, i Donna Leon i Yasmina Reza hi tenen casa, no és una qüestió romàntica. En tercer lloc, és una ciutat internacional amb 23 milions de visitants a l’any. Això em va donar les pistes del que podia ser. Volia que la Biennal de Venècia estigués a l’altura del festival de Nàpols o RomaEuropa però amb un presupost molt més petit.

Al dream team d’aquest any hi havia Oskaras Koršunovas, Christoph Marthaler, Falk Richter, Thomas Ostermeier, Lluís Pasqual, Romeo Castellucci... Què tenen en comú els grans creadors europeus?

Que són molt diferents. Cadascun té el seu llenguatge personal, una forma de narrar i comunicar-se amb l’espectador. Pots reconèixer la seva pinzellada. És una cosa en què crec. I això és molt difícil de transmetre teoritzant si no és estant a prop d’ells. Per això els work-shops sempre són molt pràctics.

Els catalans Agrupación Señor Serrano van rebre el Lleó de Plata a la innovació i ho van aprofitar per denunciar la manca de suport i la seva precarietat.

Amb la crisi, han desaparegut a Espanya i a Catalunya els espais i les ajudes a la creació d’aquest tipus de companyies. És evident que a una companyia de teatre de text, que arriba a més públic, li han continuat donant suport amb millors o pitjors condicions, però a les petites companyies que estan innovant o els ha desaparegut l’espai o les condicions de treball són molt penoses. Com que la desaparició és tan lenta, no te n’adones, però l’espectador deixa d’estar acostumat a veure-les i els artistes s’arribaran a rendir. No hem de deixar que aquestes companyies es perdin. I això té a veure amb les polítiques públiques. Hi ha molta indiferència davant del món cultural. Pensar a nodrir de coneixement els adults sembla que no és necessari ni prioritari i en realitat suposa una pèrdua de qualitat de l’ésser humà i, a la llarga, de les seves llibertats.

Has obert les portes a artistes catalans. Has sentit aquesta responsabilitat?

Sí, la sento. I ho he fet, sempre creient que eren artistes que estaven en el nivell, el moment i el lloc oportú per fer-ho, perquè no es girés en contra seu.

¿La Biennal et portarà a dirigir altres institucions?

Hi estic obert perquè també m’agrada, però en aquests moments no agafaria un Lliure, un Nacional o un CDN, un festival potser sí. No envejo ni un segon Lluís Pasqual i Xavier Albertí. Evidentment que et dóna unes possibilitats com a artista, però tu has de donar molt més, en un equipament d’aquestes dimensions. Jo ja vaig donar la meva dosi. Vaig deixar el Lliure per dues raons. Una personal, per la meva carrera. I l’altra, perquè penso que en una institució o festival, més de 8 o 10 anys no hi ha d’estar ningú, del maquinista al director.

Deixar el Lliure et va alliberar per anar per camins més abstractes. Semblava que fessis obres com Rock’n’Roll i Nixon-Frost pel fet que eres al Lliure.

Hi ha una cosa malaltissa amb aquests equipaments, que és l’índex d’ocupació. És el que et demana la gent que té poc coneixement d’arts escèniques. I això acaba sent malaltís. I malgrat que a mi m’agradés fer Rock’n’Roll, hauria preferit anar per camins més incerts, que m’he pogut permetre després per lliure. Ensopegar és molt important en aquesta carrera. Jan Lauwers deia que “L’art és allò que hi ha entre dos errors”.

És fàcil anar de freelance?

No és fàcil. Has d’assumir certes responsabilitats, i ho trobo bé. Per exemple, anar a taquilla. Però les estructures no estan fetes per ajudar les companyies, sinó més a les empreses privades. Es col·loca tothom en un mateix sac, però es dóna molts més diners a les empreses privades que a les companyies, que són entitats artístiques tancades i amb una línia. Què vol dir això? Que si bé els polítics van canviant cada quatre anys, hi ha una sèrie d’empreses privades que porten més de 20 anys repartint diners públics i decidint quins artistes i companyies els han de rebre. És pervers. Als llocs d’Europa on es produeix el teatre més interessant, a Bèlgica, Alemanya i França, el territori públic i privat està més diferenciat.

Parlem de produccions concretes. Quin regust t’ha deixat Incerta glòria?

Boníssim. Per haver fet l’adaptació de la novel·la i haver aconseguit ser molt fidel a l’original. Per haver arribat a un espectador no avesat a la literatura. I per la connexió amb una nova generació d’actors molt més joves, amb els quals m’he sentit molt confortable. He pogut anar pels camins que em venia de gust. Hi ha hagut diversitat d’opinions, però la gent que tenia més coneixement de la novel·la li ha posat més que un aprovat.

El següent gran repte serà El público de Lorca. Quan i per què l’esculls?

Vaig quedar enamorat de la peça ja a l’Institut del Teatre. D’entrada sembla de gran complexitat, críptica, pel simbolisme, però després tothom acaba trobant el jeroglífic per resoldre’l; Lorca ha acabat esdevenint poeta del poble. Però és un espectacle que demana que l’espectador estigui a la seva altura. En el fons és com fer un viatge dins el cap de Lorca: veus tot el que li preocupa i el remou. A mi em toca de molt a prop perquè sóc en un equador de vida i em plantejo com vull viure el que em queda, que és menys que del que he viscut. En resum, va sobre l’honestedat, tant a nivell artístic com personal: ¿he fet el que volia? ¿Fins on m’he permès ser lliure i tirar endavant amb el que creia? ¿O m’he amagat? Al teatre necessites el públic, no el vols perdre, però això no t’ha d’esclavitzar. Sempre has d’estar en una corda fluixa molt perillosa. I en aquests malabarismes és on està Lorca. Però l’obra no veurà mai la llum, perquè ell mateix es va censurar. Trenta anys després de la meravellosa producció de Fabià Puigserver, Frederic Amat i Lluís Pasqual, m’envalenteixo... i me la deixen fer, cosa que ja és excepcional.

El projecte més immediat serà Marits i mullers, una comèdia de parelles de Woody Allen. A Madrid va ser un èxit.

De l’amor en tenim dos referents, el que hem viscut a casa i el que hem vist i llegit. Però els llibres i pel·lícules aborden la temàtica en les seves tensions, en l’enamorament i al final. Però la resta no ens l’han explicat, i no es comenta gaire entre parelles amigues. Per exemple, del sexe que tens al cap de 15 anys, no se’n parla. Woody Allen ho posa tot sobre la taula. És divertidíssima i descarnada, sobretot perquè d’una manera o altra t’hi veus. És una obra que em venia de gust i un text que defenso moltíssim, també per com l’hem fet: teatre d’actor, molt proper. Necessito combinar espectacles i sortir d’un terreny més poètic i dramàtic.