Alemanya, en estat de xoc

Alemanya, a diferència dels Estats Units, no té un passat marcat per les catàstrofes naturals. Gràcies al seu clima moderat i la seva geografia afortunada, el país amb prou feines sap res d’huracans, grans terratrèmols o pluges torrencials.

Però això va canviar la setmana passada: les inundacions posteriors a un episodi d’aiguats excepcionalment intensos van assolar algunes parts del país. Bèlgica, Suïssa i els Països Baixos també es van veure afectats. L’aigua va destruir pobles, carreteres, ponts i línies elèctriques. Almenys 170 persones han perdut la vida i encara hi ha un gran nombre de desapareguts. Centenars de persones van resultar ferides i moltíssims habitants de les zones afectades ho han perdut tot.

Els país està en estat de xoc. Les imatges de persones a les teulades esperant que arribés ajuda, de cotxes arrossegats per l’aigua com si fossin joguines i de cases senceres convertides en runa ens han quedat gravades amb ferro roent. Quan fa gairebé 20 anys de les últimes grans inundacions que vam patir, la conclusió és ineludible: el canvi climàtic ja és aquí en aquest precís instant, i fa mal.

Ara bé, si fos per la política nacional, ningú no ho diria. A tot just dos mesos de les crucials eleccions del mes de setembre, en què es decidirà qui substitueix la cancellera Angela Merkel després de 16 anys al càrrec, fins ara, la catàstrofe ha contribuït sorprenentment poc a sacsejar la contesa. En lloc d’elevar el to de la política a un nou nivell d’urgència, ha posat de manifest l’aversió al risc dels partits. És una gran oportunitat perduda, en particular per al partit dels Verds, que esperava convertir-se en la principal força del país.

No és pas que els grans partits evitin parlar del canvi climàtic: de fet, s’omplen la boca de paraules grandiloqüents. La plataforma del Partit Socialdemòcrata afirma que la lluita contra el canvi climàtic és ni més ni menys que la “missió de la humanitat”. Els Verds el qualifiquen de “la qüestió existencial dels nostres temps”. El Partit Democràtic Lliure, de caràcter liberal, propugna “més valentia en la lluita contra el canvi climàtic i el desenvolupament sostenible per part d’Alemanya”. I fins i tot la Unió Cristianodemòcrata de Merkel, tradicionalment titubejant en aquesta matèria, es compromet a descarbonitzar l’economia.

En la pràctica, però, la campanya s’ha centrat en el vessant personal dels candidats a la cancelleria i no pas en la visió de cada partit per al futur d’Alemanya. Armin Laschet, que va esdevenir el candidat dels cristianodemòcrates després d’una disputa brutal pel poder a les files del partit, no ha aconseguit treure’s de sobre la percepció, sorgida arran d’unes quantes aparicions en què semblava ser presa del nerviosisme durant la pandèmia, que no té fusta de líder nacional.

El caràcter d’Annalena Baerbock, la candidata dels Verds, ha estat subjecte a un escrutini encara més sever. No només no va informar de diversos pagaments que havia rebut del partit, sinó que, a més, es van descobrir inexactituds al seu curriculum vitae i se la va acusar d’haver plagiat parts d’un llibre que va publicar al mes de juny. Aquestes banalitats van relegar a un segon pla qüestions polítiques urgents.

Les inundacions de la setmana passada podrien haver canviat les coses, i el cert és que el debat va tornar breument a centrar-se en el canvi climàtic. Però no va ser, en absolut, substancial. Laschet, per exemple, va reconèixer que les inundacions podrien estar vinculades amb el canvi climàtic per, unes hores després, afegir que “només perquè faci un dia així no es canvien les polítiques”. Olaf Scholz, el candidat socialdemòcrata, no va sortir del seu paper com a ministre de Finances i va afirmar que no s’abandonaria els que ho han perdut tot.

Fins i tot Baerbock es va estar de fer propostes agosarades. En l’única entrevista que va concedir després de visitar –sense la premsa– la regió afectada, només va demanar mesures de mitigació del canvi climàtic i la creació d’un fons del govern per ajudar els ens locals a preparar-se per als fenòmens meteorològics extrems. Va ser una resposta curiosament cautelosa, per venir de l'abanderada de les polítiques ecologistes, candidata d’un partit que ha defensat sistemàticament una estratègia més ambiciosa en la lluita contra el canvi climàtic.

Si bé en certa manera és depriment, no és gaire sorprenent.

I és que, d’ençà de l'última campanya del 2017, les postures polítiques dels grans partits alemanys s’han anat acostant. Actualment, estan d’acord en tantíssimes coses (modernització de l’estat, gestió de la immigració, enfortiment de la Unió Europea) que les falles que els separen són cada cop menys visibles. A tall d’exemple, tots els partits a excepció d’Alternativa per a Alemanya, d’extrema dreta, coincideixen en la necessitat que Alemanya assoleixi la neutralitat climàtica el 2050 a tot estirar. De ben segur que hi ha diferències en relació amb com assolir-la, però els mètodes són massa poc consistents per emprar-los com a arguments de campanya.

És més, coalicions fins fa poc impensables, com la dels cristianodemòcrates i els verds, han esdevingut la norma en molts estats federats i podrien perfectament ser l’única opció després de les eleccions del setembre. Els partits, com és comprensible, són reticents a protagonitzar enfrontaments en campanya. Per què convertir en enemic un futur amic?

I, d’altra banda, hi ha els votants. Tot i que el canvi climàtic amoïna la majoria d’alemanys, els ciutadans es mostren dubitatius respecte de prendre mesures per combatre’l. Només un 59% es declaren disposats a “canviar d’hàbits i d’estil de vida”. Sembla que hi ha poc clamor a favor d’impulsar solucions atrevides.  

Tot plegat ens ha portat fins aquí. En comptes de debatre sobre les energies renovables, noves infraestructures o una millor preparació per als fenòmens climàtics extrems (i la manera de pagar-ho tot), els partits tenen paraules d’alleujament per superar aquesta crisi immediata. Es pleguen davant el desig dels votants de carregar totes aquestes preguntes complicades a un líder digne de confiança i els demanen: ¿a qui preferiu: a Laschet, a Baerbock o a Scholz?

Podria ser que la crisi actual beneficiï un partit o un altre, però en realitat aquesta no és la qüestió. Les terribles inundacions han estat una tragèdia, però també una oportunitat per convèncer el país de la necessitat d’un canvi i de la urgència de construir un futur millor. No podem esperar fins que en vingui una altra.

Anna Sauerbrey és editora d'opinió a 'Der Tagesspiegel'

Traducció: Ignasi Vancells Mora

Copyright The New York Times