Alemanya ha de rearmar-se
Que en el passat tot era millor és un prejudici humà força comú, encara que rarament ha resistit un examen detingut, i les relacions franco-germanes no en són l'excepció. Si bé la relació bilateral ha estat molt de temps de la màxima importància per a Europa, també és cert que sempre ha estat caracteritzada per disputes i fins i tot ruptures profundes.
Aquesta mitologia és comprensible. La relació entre França i Alemanya va constituir els fonaments de la Unió Europea, que va començar com una comunitat del carbó i l'acer a principis de la dècada dels 50, i continua sent el seu eix central. Sense aquests països –els actors més importants, políticament i econòmicament parlant, i que encarnen l'equilibri entre el nord i el sud mediterrani del continent– no hauria estat possible fer avenços reals cap a la integració europea.
Tot i això, després de l'ampliació de la UE del 2004, se'n van complicar els engranatges interns, ja que es va afegir una nova dimensió a la tradicional orientació nord-sud: la de l'Europa Central i de l'Est. La importància d'aquesta regió no ha fet sinó augmentar ara que el president rus, Vladímir Putin, ha envaït un país sobirà veí i ha fet tornar al continent un conflicte bèl·lic a gran escala.
Amb independència de com es resolgui aquest conflicte, hi ha hagut una pèrdua irreversible de confiança entre Europa i Rússia. L'agressió de Putin ha canviat radicalment el càlcul estratègic i ha creat les condicions per a un nou tipus de guerra freda a l'Europa Central i de l'Est. La seva Rússia representa previsiblement una amenaça a llarg termini que forçarà Europa i els seus estats membres a invertir molt més en la capacitat de defensar el seu sistema democràtic liberal i els seus principis per mitjans militars.
En poques paraules, la UE s'ha de transformar en un actor geopolític sobirà amb capacitats dissuasòries per defensar els seus interessos. Aquest desafiament li correspon sobretot a Alemanya, i no només perquè és l'estat membre més poblat, ubicat al cor d'Europa i que té l'economia més gran. Igual de rellevant és la seva pròpia història horrible del segle XX: dues vegades va fer esclatar la guerra al continent i va cometre amb el règim de Hitler crims inimaginables fins a la seva rendició incondicional i la seva partició.
El principal agressor de la primera meitat del segle XX es va convertir en un pròsper país de comerciants i fabricants. Renunciant a la guerra i impulsant una política pacifista que va arrelar en el seu poble, Alemanya es va tornar un gran país exportador. Amb el temps, aquesta trajectòria de postguerra li va permetre anar reconstruint els llaços de confiança amb els seus antics enemics, una precondició per a la reunificació pacífica del 1990.
Però la guerra d'agressió de Putin ha fet miques la il·lusió que Alemanya pugui continuar sent indefinidament un pacífic país comercial. Després de 30 anys de relativa pau i prosperitat, avui Europa, una vegada més, es troba sota una amenaça militar directa. Com a potència econòmica més gran del continent, Alemanya haurà de dir adeu al seu pacifisme i començar a rearmar-se, i donar així, a la pràctica, un valor estratègic al seu poder econòmic.
Ja ha fet passos en aquesta direcció. En el seu discurs Zeitenwende (moment decisiu) de finals de febrer, el canceller alemany, Olaf Scholz, va anunciar un nou fons especial de 10.000 milions d'euros per a l'exèrcit alemany, seguit d'un paquet addicional de 200.000 milions per compensar els efectes de l'alça dels preus de l'energia. Però no ens equivoquem: és inevitable que els veïns, sobretot França, es mirin aquesta nova Alemanya amb suspicàcia.
És comprensible que França, com a única potència nuclear de la UE i el seu únic estat membre amb un seient permanent al Consell de Seguretat de les Nacions Unides (dues coses que Alemanya ni desitja ni aconseguirà mai), receli del nou paper del veí. Encara no és clar quin tipus d'Europa desitja la nova Alemanya, i aquesta incertesa ha donat peu a una inseguretat innecessària. Les mostres d'ineptitud i manca de coordinació del govern germànic després del discurs de Scholz no van ser de gaire ajuda.
Massa suspicàcies entre França i Alemanya podrien portar a malentesos i errors no forçats a banda i banda, i donar origen a conflictes que afectarien encara més la seguretat europea. Amb una guerra terrestre de gran escala a la seva frontera oriental, cal exactament el contrari: una cooperació i col·laboració molt més estretes entre elles, especialment en l'àmbit dels projectes armats conjunts.
La situació s'ha tornat més complicada amb el gir cap a l'est del centre de gravetat de la UE, i per la promesa recent d'ampliació a Ucraïna, Geòrgia i Moldàvia. Aquests nous processos d'ingrés acceleraran la transformació de la UE de projecte de modernització i mercat conjunt en un actor geopolític. Encara més, hi ha promeses pendents i encara incomplertes als països dels Balcans occidentals, per no esmentar l'extremadament complexa qüestió turca. És evident que aconseguir que aquests països arribin a una alineació més estreta ha esdevingut un interès estratègic prioritari per a Europa.
Aquestes regions, juntament amb la Mediterrània oriental i l'Àfrica del nord i occidental, seran els principals focus de preocupació per a la seguretat europea en les pròximes dècades. Europa hi haurà d'interactuar, alhora que col·labora estretament amb els seus socis transatlàntics mitjançant una OTAN sòlida. Que la UE ho pugui fer dependrà primerament de França i Alemanya, que han de continuar col·laborant amb un esperit d'amistat i bona fe, malgrat els desacords i les noves complicacions que sobrevinguin, i cooperar amb tots els europeus en suport al seu projecte comú.
Copyright Project Syndicate