Alemanya necessita una nova Ostpolitik

El canceller alemany Olaf Scholz elogia sovint i amb raó l’Ostpolitik del seu gran predecessor socialdemòcrata, Willy Brandt, que va ser canceller de la República Federal fa mig segle. De fet, Brandt va convertir Ostpolitik (que significa simplement política oriental) en un terme reconegut mundialment. Però 50 anys després, el context geopolític ha canviat completament i Scholz necessita urgentment una nova Ostpolitik per avui. L'any 1969, quan Brandt va llançar el que llavors s’anomenava la seva "nova" Ostpolitik, Alemanya Occidental era una potència revisionista, que finalment buscava la unificació amb Alemanya de l’Est, i la Unió Soviètica era una potència de l’estatu quo defensiu. Avui, l’Alemanya unificada és la potència de l’estatu quo defensiu i la Rússia de Vladímir Putin és la potència revisionista, disposada a utilitzar tots els mitjans disponibles per restaurar la seva hegemonia sobre Ucraïna i altres parts de l’Europa de l’Est.

Aleshores, les relacions econòmiques d’Alemanya Occidental amb Rússia es van posar al servei d’un país amb unes innovadores variants de les polítiques de distensió que també perseguien els Estats Units, França i el Regne Unit en aquell moment.

L’Osthandel (el comerç amb l’est) va obrir el camí a l’Ostpolitik. El gas va començar a fluir per un gasoducte des de Rússia fins a Alemanya Occidental el 1973. Els resultats a llarg termini d’aquesta promoció sistemàtica dels llaços econòmics inclouen l’actual dependència energètica d’Alemanya de Rússia. La situació, en particular la conservació de l’avantatge, s’ha invertit. Això pot ajudar a explicar la negativa de Scholz, en la conferència de premsa conjunta d’aquesta setmana amb el president Joe Biden, de dir clarament que si Putin envaeix Ucraïna, el gasoducte Nord Stream 2 esdevindrà instantàniament una peça d’arqueologia industrial.

El gambit de l’Ostpolitik subjacent d’Egon Bahr, assessor de Brandt, va ser un moviment de judo: atrau el teu oponent pesat i lent, la Unió Soviètica, perquè s’inclini tant cap a la teva abraçada que amb un gir hàbil el puguis revolcar per sobre de l’espatlla. Ara és Putin, el cinturó negre del judo, qui està intentant fer el mateix amb una Alemanya pesada i lenta.

A la dècada de 1970, com que la política de distensió nord-americana havia ampliat amb habilitat la divisió sino-soviètica, Alemanya va poder concentrar completament tots els seus esforços a la Unió Soviètica. Però a Pequín fa uns dies, Putin i el president xinès, Xi Jinping, van reafirmar de manera contundent un alineament russo-xinès contra Occident. Per tant, una nova Ostpolitik també ha de ser una política de l’Extrem Orient. Malauradament, la dependència de les exportacions d’Alemanya de la Xina és tan aguda com la seva dependència energètica de Rússia.

Permeteu-me afegir una última i dolorosa diferència. Willy Brandt va ser una de les figures més inspiradores de la història de la postguerra d’Europa. La seva caiguda de genolls davant un monument als herois de l’aixecament del gueto de Varsòvia de 1943, durant la seva visita a la capital polonesa el 1970 va ser una expressió simbòlica, profundament commovedora, d’una Alemanya democratitzada que aprenia les lliçons del seu passat. Però Gerhard Schröder, l’última persona que va ser canceller socialdemòcrata abans de Scholz, és una de les figures més vergonyoses de la història recent de la democràcia alemanya. Després del seu període bastant exitós com a canceller, la seva acceptació d’un alt càrrec ben remunerat al Nord Stream, Rosneft i una recent nominació per al consell de Gazprom, tot i que ha ofert constants disculpes per la repressió i l’agressió de Putin, ha avergonyit el llegat de l’Ostpolitik.

Ara, però, les bones notícies. Tots aquests punts s’estan plantejant amb eloqüència als mitjans de comunicació alemanys, grups de reflexió i debat polític. Fins i tot el setmanari liberal d’esquerres Die Zeit, el full parroquial dels incondicionals de l’Ostpolitik, ha emès crítiques contundents a aquells socialdemòcrates alemanys que continuen pronunciant vells tòpics de l’Ostpolitik inadequats per a les noves circumstàncies. Modelat pels partits menors de la coalició del "semàfor" de Scholz, els Verds i els Demòcrates Lliures, l’acord de coalició tripartit del seu govern ja prescriu una reorientació significativa de la política cap a l’est del país. Ha d’estar més integrada en una estratègia global de la Unió Europea, més atenta als drets humans i la democràcia, i més preocupada per equilibrar els interessos de països com Ucraïna i Bielorússia amb els de la relació especial d’Alemanya amb Rússia. El mateix Scholz diu que necessitem “una Ostpolitik europea”.

Si no hagués estat perquè la crisi d'Ucraïna va aterrar a la taula del despatx de Scholz poques hores després d’esdevenir canceller, el vaixell cisterna de l’Ostpolitik s’hi hauria convertit gradualment, de la manera lenta i consensuada característica de la democràcia alemanya contemporània, mentre les polítiques de transformació ecològica del seu govern l’haurien deslletat gradualment del carbó de Rússia. Però la història, un cruel capatàs, no li ha donat el luxe del temps. El nou curs s’ha d’establir ara mateix. La seva intervenció a la Conferència de Seguretat de Munic de la setmana vinent és una oportunitat d’or per explicar-ho. Per adaptar els elogis del propi Sholtz a l’Ostpolitik de Brandt, la seva visió ha de ser dissenyada amb habilitat, geoestratègica i valenta. El món l’estarà escoltant.