Alemanya era Hitler?

Durant les presentacions de la meua novel·la L’esperit del temps (Proa) s’han produït interessants debats amb els lectors al voltant de la responsabilitat del poble alemany amb l’arribada del nazisme al poder. Fins i tot hi ha hagut qui m’ha manifestat la seua queixa dient que no tot Alemanya era Hitler. I, certament, aquesta afirmació conté part de raó perquè, evidentment, eren alemanys molts dels jueus que gasejaren als camps d’extermini, o dels comunistes que apallissaren els camises brunes i que després la Gestapo varen executar a la forca o la guillotina.

I, tanmateix, a mesura que avança l’anàlisi historiogràfica, que s’escorcollen els arxius i que s’entrevisten nous testimonis, la culpabilitat del poble alemany resulta més asfixiant i indefugible. Com escriu Géraldine Schwarz a Los amnésicos (Tusquets), es pot definir bona part del poble alemany com a Mitläufer, és a dir, com aquell que es deixa arrossegar pel corrent. Com indica aquesta autora, foren molt pocs els que, sense ser jueus o marxistes declarats, es varen oposar al nazisme. I, cosa més greu, els que no se’n varen aprofitar. És a dir, aquells que actuaren èticament, aquells que no es beneficiaren de la desgràcia dels veïns jueus, aquells que no compraren a preu de saldo una empresa, uns mobles, una biblioteca, aquells que, comptat i debatut, foren indoblegables a la temptació de fer un bon negoci i de no lucrar-se amb la desgràcia aliena. Potser no eren tots nazis, però l’oportunisme, quan no el cinisme, va ser massiu i generalitzat.

Això es percep particularment bé en el món acadèmic alemany i austríac, que recree a L’esperit del temps. Des del 1900 fins al 1945 Alemanya va guanyar 38 premis Nobel, molt per sobre de qualsevol altre país, la qual cosa mostra la preeminència del món científic germànic. Per tant, crida molt l’atenció que en la seua gran part els científics alemanys participaren en les polítiques nazis. Psicòlegs, biòlegs, geògrafs, metges, antropòlegs, arquitectes, filòsofs, etc., varen col·laborar activament en les polítiques expansionistes del Tercer Reich, legitimant l’expulsió dels seus habitants i ajudant a la posterior recolonització amb famílies àries.

Com escriu l’historiador francès Christian Ingrao en una tribuna de la revista Mètode : “El nacionalsocialisme va arribar al poder adoptant l’estratègia electoral d’un partit de masses, però amb el suport d’elits extraordinàriament ben formades”. És a dir, el nazisme no fou cosa de quatre sonats que varen desenvolupar un discurs populista molt efectiu, sinó que al darrere hi havia els més primmirats cenacles intel·lectuals. Amb el nazisme s’hi va recolzar de manera extraordinària la investigació universitària, i allò també va tenallar moltes voluntats. Ingrao, al llibre Crecer y destruir (Acantilado), descriu un elenc esgarrifós de professors universitaris al servei del Tercer Reich. I, com conclou Raul Hilberg a Memorias de un historiador del Holocausto (Arpa), fent servir una opinió de l’historiador Hugh Trevor-Roper: “Tant se val com es vulga disfressar, els alemanys varen participar en l’Holocaust com a nació”.

Resulta complicat trobar exemples incontrovertibles d’opositors al nazisme entre els grans noms de la cultura alemanya. Potser el de l’escriptor Thomas Mann és el més clar (encara que Mann no va condemnar el nazisme fins tard perquè, entre altres coses, temia veure’s obligat a publicar fora d’Alemanya i perdre bona part dels seus lectors). Inclús el gran Stefan Zweig, exiliat per la seua condició de jueu, va evitar criticar públicament el nazisme, i sempre va mantenir l’esperança de poder regressar algun dia a la seua pàtria. Això es comprova amb redoblat patetisme a El món d’ahir (Quaderns Crema), unes memòries on Zweig es mostra més perplex que combatiu, més derrotat que valent. Allí sí que critica el nazisme, però el llibre es va publicar pòstumament, poc després del seu suïcidi.

D’aquesta manera, hi ha pocs exemples clars que es puguen posar com a exemple de resistència antifeixista. Moltes d’aquestes qüestions apareixen a L’esperit del temps, on descric la gradual transformació d’una societat, abocada a una espiral de fanatisme i destrucció. Com diu el personatge de la novel·la, en les darreres planes: “Mai no s’està prou alerta amb l’esperit del temps, mai no s’empra prou la raó contra el dogmatisme ideològic”. Ens hem de mantenir sempre vigilants als brots del totalitarisme, i aturar-los tan aviat com es manifesten. Perquè, en cas contrari, quan volem reaccionar, ja és tard. I el corrent s’ho emporta tot, d’una manera irreparable.