Alemanya es troba en estat de xoc. Dimarts, el Tagesschau de la pública ARD obria a les 20 h amb la notícia de possibles acomiadaments massius a Volkswagen. No es descarta el tancament d’alguna fàbrica. Dimecres, la portada del conservador Frankfurter Allgemeine Zeitung parlava de la “feblesa general” del sistema alemany com a hub econòmic i industrial. “Cal entendre” l’anunci de VW com a “senyal d’alarma” de fins on ha arribat l’empitjorament del país com a seu productiva, reblava Reinhard Bingener. VW segueix sent en part pública, gràcies a la participació del Land de la Baixa Saxònia, governat per l’SPD d’Olaf Scholz i els Verds, dos dels tres partits de la coalició de Govern federal a Berlín, tots tres castigats massivament pels electors a les recents eleccions a Turíngia i Saxònia.
Una altra cosa que ja no funciona són els trens. El ministre federal de transports, Volker Wissing (FDP, liberals), considera “insuportable” la falta de puntualitat de Deutsche Bahn i ha anunciat un intens “programa de sanejament”. Al juliol, només un 62% de trens van arribar a l’hora, mentre es decidia tallar el trànsit d’una de les grans artèries ferroviàries –en el tram entre Frankfurt i Mannheim–, per fer-hi un sanejament general. Altres trams patiran talls successius fins al 2027.
Només hi faltava Estat Islàmic entrant en campanya. A Viena, a l’agost, amb l’avortat intent d’atemptat als concerts de Taylor Swift. A Solingen, amb l’atac a ganivetades en una festa major. Hi morien tres persones i hi va haver vuit ferits greus. Els autors, homes joves radicalitzats a internet. El de Solingen, un sirià que havia de ser expulsat un any enrere. Com en altres països, els delictes i el terrorisme amb arma blanca han crescut de forma exponencial. Un regal per a l’FPÖ austríac i l’AfD alemanya; el darrer, un partit observat i considerat potencialment d’extrema dreta per l’Oficina federal de protecció de la constitució –servei d’intel·ligència intern que protegeix la democràcia, l’estat de dret i els drets humans–. D’ençà de la sentència del tribunal administratiu de Meiningen el 2019, el seu líder a Turíngia, Björn Höcke, pot ser titllat legalment de feixista.
Tot i que per la mínima, la seva victòria amb un 32,8% dels vots és rellevant, perquè mai en els últims 90 anys havia guanyat les eleccions una formació com aquesta. No hi ha hagut sorpreses, però els resultats finals d’uns comicis amb alta participació causen preocupació i frustració. Exèrcits d’experts s’estiren al divan i miren d’explicar el fenomen tot buscant possibles efectes contagi en les eleccions del 22 de setembre a Brandenburg, i del 29 a Àustria. Al país veí, el satíric Die Tagespresse feia mofa de “l’error penós” de l’ARD alemanya en anunciar els resultats d’Àustria quatre setmanes abans d’hora.
Turíngia ha fet un Milei. Els partits antisistema han guanyat la partida a les forces tradicionals (en alemany, els Volksparteien o partits de la centralitat). A la TVP polonesa, Andreas Umland de l’Institut Suec d’Afers Internacionals parlava d’una societat envellida a Alemanya de l’Est, on la despoblació i la fuga de talents són un fet. Els que s’han quedat votarien, sense valors ni percepció de risc ni de responsabilitat històrica, contra una certa “modernitat” i allò que suposa, en contraposició a la “zona de confort” d’una certa nostàlgia postsoviètica.
Deutschlandfunk parlava amb Ayman Qasarwa, president del Consell dels estrangers a Weimar. Després de tres dècades a Turíngia, no marxaria ara com faran d’altres, però es queixava del racisme en el dia a dia, en les mirades i incidents, al carrer i a l’autobús. Alemanya de l’Est té una cinquena part de la població total del país, i un percentatge d’immigrants inferior a la mitjana. Qasarwa es preguntava: “Si deixem de treballar un sol dia, qui farà la feina?” Conscients del problema, un grup d’empresaris creaven la campanya “Made in Germany, fet des de la diversitat” –en un míting, Höcke els desitjà “greus turbulències”–. Certament, un estudi de l’Institut de l’Economia Alemanya (IW) xifra en 532.000 els llocs de treball vacants que hi ha ara mateix al país, sobretot en oficis de formació tècnica i per a la indústria. Sectors com la sanitat o l’atenció a la tercera edat necessitaran cobrir desenes de milers de places els propers anys. A l’hora de la veritat, els partits de la dreta populista mantenen una retòrica, però són pragmàtics respecte a la immigració regulada en origen, amb la Itàlia de Meloni com a exemple, segons el Frankfurter Allgemeine.
El dia de les eleccions, el president bavarès Markus Söder (CSU) exigia al Welt am Sonntag que “qui no tingui una aspiració clara [a l’asil]” sigui retornat [en calent] des de la frontera. La CDU, que de moment –i al contrari que altres partits conservadors europeus– se suma al cordó sanitari per impedir que l’AfD arribi al poder, demana un enduriment clar de les lleis d’immigració. Després dels fets de Solingen, i a correcuita, el govern de Scholz anunciava una bateria de mesures al respecte.
Per al TAZ de Berlín, l’explicació és que tot el país en conjunt ha anat virant cap a la dreta populista. L’evolució a l’Est és més dramàtica, però segueix sent sostinguda a l’Alemanya Occidental, com en altres països europeus.
A la TVP, Piotr Andrzejewski del polonès Institut d’Afers Occidentals parlava del guanyador real de les eleccions, l’escissió de Die Linke al voltant de Sahra Wagenknecht. Segons ell, un partit “neo-estalinista”, prorús, de retòrica populista i antisistema com l’AfD, formalment d’esquerres però contrari a la immigració. Tots dos partits compartirien un discurs contra les elits polítiques, reblà l’expert, un fet comú en altres països postsoviètics. El nou partit de Wagenknecht, amb menys de 100 militants a Turíngia, entra en les travesses per ser als nous governs regionals. Amb tot, i encara que sigui a l’oposició, l’AfD ha assolit la minoria de bloqueig d’un terç dels diputats al Landtag d’Erfurt, i amb això podria convertir la legislatura en “ingovernable”, segons DeutschlandFunk.
Potser per buscar consol, l’FAZ es fixava en Màlaga. Allà hi ha detinguts dos alemanys acusats de vendre armes a bandes criminals. La casa d’un d’ells era plena de banderes nazis, uniformes de les SS, fotos de Hitler, i una gran placa de metall: “Aquí no s’hi admeten jueus”. “Tot això no està prohibit a Espanya”, es lamentava el rotatiu, però la policia els va acabar detenint “en trobar-hi les armes”.
