Aleix Martínez: "A Hamburg la gent sent seu el Ballet, com aquí el Barça"
Com un esportista d'elit, als 13 anys Aleix Martínez (Barcelona, 1992) va decidir marxar de casa i anar a entrenar-se a Marsella. Als 15, es graduava guanyant el Prix de Lausana 2008, el concurs d'on han sortit les grans estrelles de la dansa clàssica. Allà va obtenir una beca i va escollir seguir formant-se al Ballet d'Hamburg. És un dels talents de la clàssica que ha de triomfar a l'estranger.
Quan vas decidir que volies ballar?
Vaig anar a veure un espectacle del David Campos i vaig quedar impressionat amb la música, l'escenografia, el ball, la màgia de l'escenari. Devia tenir 5 o 6 anys. M'agrada molt ballar, però el que de veritat m'agrada és l'espectacle en conjunt. Tinc una visió global de les arts escèniques.
És estrany. Se sol dir que un ballarí ha de ser egoista per arribar a solista.
A mi el que m'interessa és el procés de creació. Com treballa el director del Ballet d'Hamburg, John Neumeir, em fascina. Tres mesos abans de l'estrena hi ha un paper en blanc i va creant personatges, decorats, vestuaris, moviments... Una coreografia no són passos rere passos, sinó que ha de transmetre alguna cosa. No m'interessen les cames altes i els girs, si no diuen res. Ara bé, la perfecció, precisió i control de la tècnica clàssica ha de ser la base de tot.
Què va suposar guanyar el Prix de Lausana amb 15 anys?
No va ser tant pel fet de competir, sinó l'oportunitat de sortir a fora i fer-me conèixer. Sense allò no hauria entrat al Ballet d'Hamburg. És un trampolí que t'impulsa al món.
Amb 13 anys marxes a França. Quan vas veure clar que et volies dedicar a ballar?
Des de molt jove. Mai no he tingut un pla B. Ni el tinc ara. No hi vull pensar. Marxar va ser dur, però a casa ho van entendre. Sempre he tingut tan clar el que volia fer que no he sentit nostàlgia. Sabia que aquí no ho podria aconseguir.
I per què esculls el Ballet d'Hamburg?
Quan tenia 10 anys vaig trobar un DVD de John Neumeier i la manera de presentar l'espectacle ja em va cridar l'atenció. I resulta que ell va ser jurat del Prix de Lausana, amb les seves coreografies! Vaig ser al lloc oportú al moment oportú.
¿La teva manera de ballar s'adiu al que demana Neumeier?
Ell treballa un estil de dansa molt interpretatiu, poètic. Diria que és l'últim coreògraf contemporani que fa ballets amb llibret. I a mi m'agrada expressar.
Què es necessita per ser professional?
Rigor, constància, treball... i llibertat. Has de tenir passió, però sobretot has de deixar-te anar, ser creatiu, ser tu mateix, no voler ser un clon de ningú. I unes condicions físiques, per descomptat. La dansa és exigent amb el cos, perquè és una manera de treballar que no és natural i has de tenir condicions perquè no sigui tan dur.
Com es prepara un ballarí?
Cada matí a les 10 tenim una classe per col·locar el cos en forma per a tot el dia. I després, fins a dos quarts de 6, treballem el repertori de la companyia. La imatge d'un ballarí que es passa hores i hores fent el salt més alt o fent puntes no és certa. Treballem els espectacles que fem a l'Òpera i així ja anem treballant el cos.
D'estructures estables com les alemanyes no n'hi ha a Espanya.
No. Pots ser freelance , però és complicat perquè no et garanteix ni sou ni un bon manteniment del cos. El que fem nosaltres és una professió artística, però que alhora requereix molta feina cada dia.
Us podeu comparar amb un esportista d'elit, per la preparació i per una carrera molt curta. El sou s'hi acosta?
No, no, ni de bon tros! És un sou normal. No està especialment ben pagat, per treballar de dilluns a diumenge. L'època daurada dels ballets russos i el luxe que els acompanyava ja no es porta. S'ha passat a un nivell molt humà i terrenal. Sent fins i tot una estrella del ballet, no crec que et tractin com feien amb Nijinski, Isadora Duncan o Maia Plisétskaia, que eren dives.
Però la consideració del ballet a Alemanya i aquí és diferent.
L'Òpera d'Hamburg cada dia està plena al 100% i fem 120 funcions de dansa a l'any. Senten que el Ballet és una cosa seva, com aquí passa amb el Barça. La gent està orgullosa d'uns coreògrafs i ballarins que coneixen. Anar a l'òpera és un fet quotidià, però alhora és un luxe. La gent li té un gran respecte. Tens la sensació de fer una cosa que és de tots. Dius que ets ballarí i uau!, senten admiració...