Alegria pel desembarcament a Normandia (1944)

De la crònica telegràfica que Carles Sentís (Barcelona, 1911-2011) va enviar des d’Alger a La Vanguardia (9-VI-1944) l’endemà del desembarcament de les tropes aliades a Normandia, esdeveniment del qual aquest mes es compleixen vuitanta anys. Traducció pròpia. El periodista Sentís havia seguit com a corresponsal de guerra les forces de De Gaulle durant la campanya d’Àfrica, general que aquells dies tenia el comandament establert a Algèria. 

Alger s’ha assabentat de dues coses alhora: el desembarcament aliat a Normandia i el viatge a Londres de De Gaulle. Lligat estretament a l’operació de Normandia -ja havíem dit que el general francès parlaria des de Ràdio Londres en el moment oportú-, el desplaçament cap a Anglaterra de De Gaulle es va rodejar no sols de secret, sinó que a darrera hora, a tothom que preguntés sobre això se li deia que el viatge s’havia ajornat. Feia temps que al nord d’Àfrica, on el desembarcament americà de fa més d’un any va estar a punt de malmetre’s perquè una nit un moro va veure al general Clark i els seus companys arribar a una platja en un submarí, es temia la repetició d’indiscrecions de les quals Anglaterra es va protegir amb l’hermetisme de les seves fronteres. Si el moro denunciant i la Policia no haguessin arribat a creure que Clark i els seus eren uns vulgars contrabandistes -en efecte, anaven a passar tres mil vaixells i un milió d’homes-, el desembarcament a Àfrica, que va precedir i va facilitar l’europeu actual, hauria fracassat d’arrel. Com sempre passa en les primeres hores dels grans esdeveniments mundials, la persona “informada” s’identifica amb el radiooient. La primera jornada de la invasió, com a la resta del món, ha estat aquí la jornada de la ràdio. Les noticies no es trobaven en els Ministeris ni en els Estats Majors, sinó al mig dels carrers. Les perruqueries i els tramvies han funcionat molt activament en aquest sentit. Caminant pel carrer se sabia tot sense necessitat de preguntar res, perquè si bé espero que quan hi hagi armistici l’alegria serà més gran, serà difícil que superi l’atmosfera popular de satisfacció que es nota a Alger. Tots els carrers semblaven com la sortida dels toros o del futbol al nostre país, i els americans circulaven amb els seus cotxes amunt i avall com si s’haguessin tallat els frens. Ells han posat al carrer el primer periòdic que duia la noticia perquè no haguessin tolerat que un altre “paper” del Vell Món guanyés el rècord de la seva rapidesa llegendària, tot i que aquesta vegada sembla que Nova York va conèixer la noticia per la ràdio d’una agència periodística alemanya. [...] Un veí meu plorava, en ple carrer, d’emoció, llegint, entre suors, el periòdic: “Consoli`s, home, en aquest món tot arriba, fins i tot la invasió.” Mentrestant, amb el viatge a Londres, el paper de De Gaulle ha pujat enormement. Malgrat el discurs d’Eisenhower, que, tal com es preveia, no pren cap partit en el plet entre els francesos, avui no és tan difícil pronosticar, com altres vegades, que De Gaulle -ell sol o amb altra gent- és finalment qui s’emportarà el gat a l’aigua. La presa de Roma sembla ja un fet, no ja històric, sinó tan vell en la Història, que l’entrada del mariscal britànic Alexander és alguna cosa així com l’entrada de Napoleó. El present és la ràdio; el futur, el mapa de Normandia; i el recel permanent és el front oriental. Mentre aquest front continuï inactiu molts “enterats” passaran les nits en blanc, i no sense motiu.