Suècia i el covid: encert o error?

Després dels anys viscuts a Suècia, poc m’esperava que el dilluns 18 de maig aquest país seria el sisè del món, excloent microestats, amb més morts per milió d'habitants per coronavirus. Per davant té només Bèlgica, Espanya, Itàlia, el Regne Unit i França, tots països amb densitats de població i estructures socials molt diferents. Les regions més densament poblades de Suècia es troben lluny de moltes de les ciutats del sud i el centre d'Europa (Barcelona té una densitat quatre vegades més gran que Estocolm, Lió és vora tres vegades més densa i Milà és un 80% més densa). Si comparem Suècia amb els altres països nòrdics, no hi ha res que indiqui que l'estratègia laxa triada per Suècia sigui un encert. Amb estratègies més restrictives, Dinamarca té 95 morts per milió d'habitants, Finlàndia 54 i Noruega 43, pels 366 de Suècia. Una diferència abismal. Llavors, per què encara avui l'estratègia sueca ha estat percebuda per a molts com un èxit?

El sistema sanitari suec, malgrat els morts, mai ha estat a prop de col·lapsar-se. Es van prendre mesures tot seguint un pla dissenyat per l'Agència Estatal de Salut Pública que tenia com a objectiu mantenir un índex de contagi que no posés en perill el sistema sanitari i alhora no aturar l'economia ni restringir les llibertats de moviment. Així i tot, les mesures han fallat en la protecció de les llars d'avis, on, com a bona part d'Europa, el virus s'ha acarnissat (al voltant d'un 50% del total de morts a Suècia).

Els suecs han gaudit d'unes llibertats que han estat restringides a la majoria d'europeus i bona part dels sectors públic i privat han continuat funcionant a mig gas i amb certes restriccions però no han tancat. Així molts argumenten que la crisi econòmica a Suècia se superarà més fàcilment i alhora tindran una immunitat de grup més àmplia que d'altres països, tot gràcies a aquesta flexibilitat. Tot això són projeccions incertes que conviuen amb la macabra certesa de l'alta mortaldat representada en un 90% per persones de més de 70 anys. Considera encara l’opinió pública que l'estratègia triada és l'adequada?

Doncs sí, i Anders Tegnell, l'epidemiòleg en cap de l'estat, és avui una figura popular que continua mantenint un alt grau d’aprovació. El govern de Stefan Löfven aplica fil per randa l'estratègia marcada per Tegnell. La confiança del poder polític en les institucions científiques beu de la tradició modernitzadora de l'estat del benestar suec basada en l'utilitarisme economicista en pro de la igualtat social i el respecte al coneixement i la ciència. I és aquesta confiança històrica en un sistema públic i als seus servidors el que fa que la majoria de la societat sueca es conjuri al voltant de Tegnell. Perquè Tegnell encarna l'essència del suposat esperit suec: austeritat, idees clares i racionals expressades sense grans esgarips. Una fermesa que transmet el convenciment d'algú que ha triat amb valentia una via singular.

Fa unes quantes setmanes, 22 epidemiòlegs suecs van signar una carta on es criticava l'estratègia triada per Tegnell. Després d'uns dies de debat a la premsa, l'opinió pública en general va situar-se al costat de Tegnell i en contra d'uns científics que, malgrat aportar dades contrastades, han estat menystinguts i fins i tot ridiculitzats a la premsa. Tal com explicava fa uns dies Gina Gustavsson a The Guardian, aquest adheriment a l'estratègia de Tegnell potser el que amaga és la por de reconèixer que potser el país s'ha equivocat. Un pas en fals que representaria un cop dur per a l'orgull nacional de Suècia, que s'ha vist a si mateixa com l'expressió màxima de la modernitat lligada als valors democràtics i a la justícia social. Per contra, els seus veïns nòrdics, a causa d'un rerefons històric que seria llarg detallar (ocupació nazi de Noruega i Dinamarca, Guerra d'Hivern i Guerra de Continuació, la posterior neutralitat de Finlàndia durant la Guerra Freda) han llegit el desenvolupament del seu benestar des d'un pragmatisme lligat a la realpolitik: l'estabilitat social lligada a la igualtat com a fonament de la supervivència de la sobirania. Històries polítiques diferents que expliquen la diferència dels camins triats en una situació de crisi similar.

Al món també li costa de creure que potser Suècia ha triat un camí equivocat. Però no només pel suposat prestigi que té Suècia, sinó perquè lluitar contra el virus respectant totalment les llibertats individuals de moviment, mantenint l'economia oberta i intentant preservar la "normalitat" perduda arreu (escoles obertes per a menors de 16 anys, cafès, cines i restaurants oberts amb algunes limitacions) representa una quadratura del cercle atractiva per a qualsevol democràcia liberal. Posar en dubte l'estratègia significa acceptar que potser no podia funcionar. Ni a la civilitzada i avançada Suècia.