L’estiu que collíem fruita a Corbins el vam passar parlant d’allò de fer la sèrie. Suats i esllomats rèiem com enfebrats. Imaginàvem fer una sèrie de televisió sobre un amor prohibit entre una pubilla, filla del portentós propietari dels trossos, i un xiquet baliga-balaga que collia per sargir les teranyines familiars. Amor entre bancals. Sexe ballant la rosada, la solejada i la marinada. Romeu i Julieta colgats de pomes com un taüt vegetal. No som encara ni conscients de com tot moria. També, nosaltres.
Era 1993. Fa trenta anys (i quaranta, i vint i deu...) només podies parlar en broma de fer això. Dir-ho de veritat, intentar fer-ho, era ingressar al frenopàtic de la indiferència, al manicomi de la infravaloració. No sou prou. No sou. Au, cull i calla. Han hagut de passar molts anys, i moltes coses, perquè una pel·li com Alcarràs (de Carla Simón) hagi unit mons amb llàgrimes. Els que van viure aquell planeta fruiter pagès ploren amb llàgrimes gruixudes com macarrons. Són llàgrimes que repiquen a terra i et plomen els peus i van enfilant-se i t’electrocuten el cos. Com quan se't mort la padrina, la tieta, aquella que sempre l'has vist a casa i de patac la dinya i la casa ja no és casa i tu ja no ets tu. Els que no ho han viscut obren la bocota de no m’ho puc creure que això existís. De veritat? No ho sabia. Quina pena! I ploren amb llàgrimes imaginàries. De pentinat de boda, de festa. Sentides pel moment, però que no rodolen, es desfan, no deixen marca, marxen. Però ja li podem cantar les absoltes en versió elèctrica o desendollada, Alcarràs és mort, és un epitafi. Una làpida, un marbre, un recordatori d’església humida. Es plora el que marxa i no el que ve. On hi ha vida és a Suro.
La pel·lícula Suro (la primera obra de Mikel Gurrea) uneix amb camisa de forces teixida amb pega els dos mons que ploren Alcarràs. Els que estan a l’església sanglotant el mort perquè són familiars i els que venen per compromís a veure què passa o qui és el difunt... Els de dins i els de fora. I es troben. Imantats. Ungits. Enllordats. Suro són els nois de ciutat que van al poble. I els de poble que veuen arribar els de ciutat. I els immigrants que no són ni de poble ni de ciutat. I, oh recollons, s’han d’entendre per nassos i caratxos. Aquí tothom vol fer la seva, la viu-viu i cap al niu-niu. Però el suro s’ha d’arrancar. Per diners, per feina, i també perquè no mori empegat a l’arbre. Suro (com la gallega As bestas) anuncia el conflicte que ja hi és però vindrà com locomotora atòmica. El xoc. L’enfrontament. La col·lisió. Som aquí. Anem aquí. A Alcarràs es cull la fruita amb les mans. A Suro s’arranca el suro amb la destral. El cop. El cop mortal.
El canal d’Urgell tanca aquest dimarts, 25 d’abril, per primer cop en la seva història. Això vol dir que la primera gota que va regar un tros va ser el 1862. Sense aigua no hi ha fruita. No hi ha res. A Alcarràs per a molts tot s’acaba. De cop. A Suro el cop és de defensa davant de l’atac per la fam del que tenim, del que queda. De cop dos pel·lícules catalanes que potser ho mostren tot: la vida, Catalunya, nosaltres... Però sobretot aquest futur a lloms del present entre les mans buides i la destral als dits.
