20/02/2022

Alcarràs pica

Els catorze quilòmetres que van de Lleida a Alcarràs els he fet mil cops. Durant tres anys desenes de vegades a la setmana. Afuat. Rebentant radars i rellotges. Era corresponsal i informava de la província de Lleida. Em menjava d’Andorra a Fraga. El meu Alcarràs és el de finals del segle XX i principis del XXI. El tinc desat amb format technicolor. Llunyà, remots són els estius de periodista de mòbil sabata que duia a sobre 24 hores sonant com una alarma nuclear. Em posava el vestit de Superman de pa sucat amb oli lluitant contra la kriptonita dels nervis i el temps. Però Alcarràsis calling. Sempre pica.

Inscriu-te a la newsletter Ara ve NadalLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Hola. Soc Alcarràs, què mane, dis-me. Durant anys Alcarràs era un gènere informatiu propi. La plaça del poble sobreeixint va donar la volta al món. Les imatges. Els colors. Les persones. El present, però sobretot el futur, i el passat, que no es veia, ni es volia veure, amagat com un padrí morint d’un mal lleig. Venien de l’Àfrica. I buscaven feina a la geografia de l’or dolç: la fruita. No n’hi havia per a tothom. La immigració, la fam de vida. I Alcarràs una capital de neó de tot el Baix Segre i l’Univers. Un espectacle que molts veien des del sofà sense entendre res. Com aquelles primeres imatges dels avions estavellant-se a l’11-S: no pispàvem. l el que es veia a Alcarràs, a tot Ponent, no s’entenia. Tampoc es volia entendre. Alcarràs va ser un estereotip mediàtic. Els estereotips, com l’aigua, són necessaris per viure. Els estereotips són comprimits per poder digerir la dura i esmunyedissa realitat. Els estereotips són la dualitat de la vida feta ganivet: serveixen per tallar el pa i menjar o per clavar i matar. Tu decideixes. Un cop col·locats circulen veloços com bombes de rellotgeria que costen molt de desactivar: cable roig, verd, blau...

Cargando
No hay anuncios

Veieu els cables? Alcarràs, el Baix Segre, és un estat. Tot Ponent és una confederació. Mil estats i estats d’ànim. Això és una coca de recapte, un mosaic, un trencaclosques, un trencadís. De Lleida a Fraga vivia a l’aire lliure una prostitució d’asfalt de carn fosforescent, ja als anys noranta, vertebrant Catalunya i Aragó com gasolineres cada certs quilòmetres. De què més voleu parlar? De crims pels quals pagaria Netflix? De pèrdues multimilionàries en timbes de botifarra a bars de postguerra eterna? De xapos i xips? De Lleida a Fraga hi ha una frontera sense frontera. Els de “l’altra banda”, que és la mateixa banda, ja van explicar coses a La pell de la frontera que va gratar Francesc Serés. O abans a La terra retirada amb el rasclet del temps de Mercè Ibarz. I a aquesta banda, que és la mateixa banda, els germans Sáez de la Granja d’Escarp: els articles de l’Anna Sàez de sabor, olor i pes de préssec nutritiu i letal. Les ficcions, ben reals, d’en Ferran Sáez, que a novel·les com Les ombres errants ja ens obre les portes d’aquesta geografia aiguabarreig, hibridació, mixtura, poti-poti, que ve de lluny. Confusió. Aquesta és una terra Dràcula: mossegant desesperadament des del vell món d’ahir davant la boqueta afamada d’un jove, nou, fresc món d’avui. Lluitem a l’epidermis.

Els pobles són els laboratoris de l’entremig. Els pobles i les terres estereotipades són on s’assaja el futur. Aquí la realitat és com un conill assilvestrat: botant, somiador. Aquí hi ha el sexe de la vida: tot és carnal, roent, proper. Les ciutats s’han convertit en un gran onanisme d’egos que només volen el jo i refusen el nosaltres. L’orgasme col·lectiu de la pel·lícula Alcarràs guanyant l’or digital, universal, de Berlín, és això. Alcarràs no és només l’Alcarràs que no es veu, no es vol veure, sentenciat per un nínxol d’estereotips. Alcarràs és també el rèquiem de l’Hospitalet de Llobregat, Cornellà, Esplugues... tot el Baix Llobregat. Totes aquestes ciutats que abans eren pobles. Que el ciment letal ha tapat, ocultat, matat. Com les persones. Som davant d’un crim.

Cargando
No hay anuncios

Amb Alcarràs alguns descobreixen que als inicis de tot hi havia pagesos, persones, vida. Com hi eren a l’Hospitalet, Cornellà, etc. Un assassinat. Hem oblidat les persones i les persones hi són. Som una història de patiment. De llàgrimes no plorades. De no diguis res. De no cal. I de no tantes coses. Ens vau dir que no. Que no existíem. Que la nostra vida no valia la pena. Ens han dit de tot. I ara us direm de tot. No, Alcarràs no is calling. Aquí es pica. Pica i ha picat. Pica a la pell. Pica a la vida. Senyal que estem vius i que els morts ens fan viure. Jo també estava mort fa anys. Però vaig descobrir, com un miracle, que estava ben viu. Som el futur, perquè estem per descobrir, però sobretot perquè guanyar, a la vida, és no deixar de ser qui ets. I això pica, molt.