'Alcarràs' i la mirada nova
Enguany hem pogut veure unes quantes pel·lícules bones i molt bones, i una de les millors, sens dubte, és Alcarràs (no direm “la millor” perquè aquesta expressió, que es fa anar tan amunt i avall en aquestes dates, pot ser útil a les competicions esportives, però no quan parlem d’expressions artístiques). Tanmateix, uns dies després de fer-se públic que no forma part de la llista de les pel·lícules escollides per competir als Oscars de Hollywood, encara se senten o es llegeixen els comentaris habituals de ressentits i envejosos. Que no n’hi ha per a tant, que s’havia inflat la bola, que el cinema català (aquí, tot un seguit d’expressions condescendents, o perdonavides), i tot el repertori habitual en aquests casos. Els amargats intenten projectar sempre la pròpia agror en la vida dels altres, imputant-los fracassos que en realitat són el reflex dels seus.
Que Alcarràs hagués anat als Oscars hauria estat, lògicament, un èxit, però no anar-hi no és cap fracàs. En termes objectius, per a qualsevol pel·lícula (però sobretot per a una pel·lícula feta fora dels grans focus de producció cinematogràfica), accedir a la plataforma dels Oscars suposa, encara avui, una difusió internacional màxima, que no s’obté per qualsevol altre canal de promoció. Però aquesta és una qüestió que afecta el seu rendiment comercial, i no, de cap manera, les seves qualitats com a obra d’art: fa una mica de rubor i peresa haver d’insistir encara en una obvietat com aquesta, però fa l’efecte que s’hi haurà d’insistir sempre, perquè la confusió entre la vàlua artística i els guanys dineraris és permanent.
Encara menys es pot considerar un fracàs el fet que Alcarràs no competeixi als Oscars si es té en compte la trajectòria internacional que ha tingut i té la pel·lícula. Una altra vegada, s’aplica sovint al cinema (i a la literatura, i a la música, etc.) la lògica esportiva, en aquest cas la del resultadisme més exagerat, de tal manera que no assolir una determinada fita sembla que esborri totes les ja aconseguides prèviament. Alcarràs ha guanyat l’Ós d’Or de la Berlinale, un guardó que potser no té tanta repercussió com l’Oscar però sí més prestigi, i que ha situat Carla Simón entre els cineastes joves de més renom de l’escena internacional, una directora amb un repertori de recursos i una personalitat creativa que van de la serenor clàssica d’un John Huston al sentit del ritme d’un Fatih Akin, per obrir prou el compàs de referents. No cal celebrar una pel·lícula com un títol futbolístic: Alcarràs ja és una obra guanyadora pel fet d’haver estat filmada, i per haver trobat la manera de transmetre al públic la càrrega de llibertat i d’exigència (dues idees que alguns contraposen, però que sempre van juntes) amb què va ser concebuda i realitzada. L’Oscar, mira, pot esperar o pot no arribar mai. Però les grans pel·lícules com Alcarràs tenen la virtut que no existien per a nosaltres fins que les veiem per primera vegada: el guardó, justament, és aquesta primera mirada, aquesta mirada nova que ens concedeixen.
