'Alcarràs', llum entre els préssecs
Per una vegada, “fer història” era l'expressió adequada. El triomf obtingut per la cineasta Carla Simón i la seva pel·lícula Alcarràs en guanyar l'Ós d'Or a la Berlinale –un dels festivals de cinema més importants, i un dels guardons més preuats i més prestigiosos del món del cinema– marca literalment un abans i un després no només per a aquesta directora i l'equip que treballa amb ella, sinó també per al cinema català i en català. I, per extensió, per a la cultura catalana.
Simón va tenir un debut fulgurant amb Estiu 93, una bella reflexió sobre la infància, la memòria i la família. Precisament sembla que la família torna a ser un dels temes presents a Alcarràs, i per això en recollir l'Ós d'Or el va dedicar als protagonistes del film: “Les petites famílies de pagesos que treballen cada dia la terra per dur-nos la fruita al plat”. Simón fa bo l'axioma “nulla aesthetica sine ethica” (que molts vinculem encara al poeta José María Valverde). No hi ha estètica sense ètica, o, dit d'una altra manera: l'obra d'art, sense ètica, no és art. Als valors artístics, l'obra d'art hi entrellaça uns valors morals que també són, inevitablement, morals i polítics. “Cultivar la terra és avui dia, també, una forma de resistència”. Podrem veure Alcarràs als cinemes a finals d'abril, i ja l'esperem impacients.
No fa gaire, vam assistir a una d'aquestes habituals i desagradables polèmiques que posen la llengua catalana al mig del tiroteig polític, en aquesta ocasió per la presència que, segons els nostres governants i els dirigents de certes plataformes, aquesta llengua mereix tenir a les plataformes digitals de continguts audiovisuals. El respecte a una llengua (en aquest cas el català) no és una qüestió patriòtica, i no hauria de formar part del regateig dels polítics, perquè és una qüestió de drets fonamentals, de sentit comú i (si em deixen dir-ho) de decència. És indecent la pretensió que una llengua sigui més o menys apta per fer cinema segons la major o menor quantitat de parlants que té. Naturalment que filmant en català es pot guanyar l'Ós d'Or, i es pot fer qualsevol cosa, perquè és una llengua usada per deu milions de persones, amb una potència cultural equiparable a la de qualsevol llengua europea. És un bon moment per recordar que normalment ningú mai, enlloc, pregunta a un cineasta, un escriptor o un músic per què filma, escriu llibres o compon cançons en català. Enlloc pregunten això, tret d'Espanya i de Catalunya mateixa. És tan obvi que la gent canta, escriu o fa pel·lícules en el seu idioma per la senzilla raó que és el seu idioma, que posar-ho en qüestió fa vergonya.
N'haurien de sentir també, de vergonya, els que informen del triomf de Carla Simón intentant tapar el fet que sigui una pel·lícula parlada en català, o destacant sense venir a tomb que és una pel·lícula “espanyola”, quan habitualment no consideren com a “espanyol” res que sigui fet en cap idioma que no sigui el castellà (només quan guanyen algun premi). Contra aquesta fosca, Alcarràs és llum dins un camp d'arbres fruiters.