'Alcarràs': agrair, no exigir

Una pel·lícula, com qualsevol fet d'art, és també –o sobretot– allò que deixa a la memòria. No és sols el gaudi del moment de veure el film, o de llegir el llibre, d'escoltar la cançó o de contemplar el quadre, és allò que la nostra memòria en fa, després, d'aquest gaudi –si és que en fa alguna cosa. 

Mig any després d'haver-lo vist al cinema, Alcarràs és un record poderós i eloqüent. Per la història que conta (per fer un bon film cal tenir, abans que res, una bona història, va afirmar Billy Wilder, i Carla Simón la té, perquè és una història que li importa) i per com la conta: la falta d'èmfasi, de subratllat, la linealitat transparent. No hi ha trampa a Alcarràs; sí que hi ha, naturalment, artifici, perquè no pot haver-hi art sense artifici, però el construeix i el desenvolupa amb una subtilesa que fa encara més sòlida la seva construcció. És l'artifici de qui sap què vol dir i no té por d'esforçar-se per dir-ho de la millor manera que sigui capaç. I, després, el record d'Alcarràs s'aguanta, per descomptat, en les imatges que deixa dins el cap de l'espectador sense que ell les triï: els grups de migrants que esperen per ser cridats a collir la fruita, les reunions de família a taula o dins la casa, les caminades entre els presseguers, els préssecs esclafats pels tractors, les camionetes de l'empresa de plaques solars pujant pel camí. Durant el muntatge d'una pel·lícula seva relativament poc coneguda i políticament engagée, el migmetratge Ici et ailleurs, Godard, davant del dubte sobre la inserció de la imatge d'un soldat palestí, va dir una de les seves frases potser més famoses (i que tant va impactar el poeta Damià Huguet): “Ceci n'est pas una image juste, c'est just une image”. La imatge justa, des del punt de vista estètic però també des de l'ètic, és una preocupació que Alcarràs de Carla Simón atén amb diligència.

Alcarràs va obtenir l'Ós d'Or a Berlín, una fita, i ara ha estat seleccionada per l'Acadèmia Espanyola per representar Espanya als Oscar de Hollywood. En termes convencionals, la pel·lícula ja ha “triomfat” prou més enllà de qualsevol expectativa raonable. Ara bé, com que vivim en una societat infantil i amb una idea de la competitivitat que aplica a tot el patró de les lligues i els podis esportius, a Alcarràs i a Carla Simón se li exigirà ara que guanyi l'Oscar. No se li agrairà la bondat de la seva proposta, ni la contribució tan rellevant que ja ha fet al reconeixement internacional del cinema parlat en català (que la mateixa directora ha mencionat a les seves declaracions, sens dubte perquè veu a venir que, si no ho diu ella, ho diran pocs). També haurà de sofrir, no cal dir-ho, la impertinència miop dels qui se sulfuraran perquè la pel·lícula representi Espanya, i dels qui s'irritaran perquè Espanya sigui representada per una pel·lícula en català, amb una agror patriotera que es multiplicarà fins al paroxisme si, pel que sigui, arriba a obtenir l'estatueta. Són les nimietats amb què ens distraiem, en comptes de fixar-nos en l'important que tenim davant dels ulls. O dins la memòria.