L’alcaldessa i el Batlle
En poc temps ha quedat clar que el PSC no és al govern municipal per fer de crossa d’Ada Colau. I és que ara la situació és ben diferent de la del 2016, quan Barcelona en Comú va acordar l’entrada d’un PSC molt afeblit i atemorit al govern municipal. Llavors Colau tenia la força d’haver guanyat les eleccions i era una figura ascendent. A més, Barcelona en Comú tenia una posició central en la majoria que l’havia investida alcaldessa, que va incloure llavors els 5 regidors d’Esquerra i un dels tres de la CUP. El PSC, per contra, havia caigut fins al seu mínim històric de 4 regidors. I feia l’efecte que amb l’entrada al govern municipal el que buscava era poder sostenir una mínima estructura institucional i de càrrecs, i poca cosa més. Passar la travessa del desert de la millor manera possible, com confessaven alguns dirigents del PSC.
Ara, però, els socialistes catalans han capgirat la seva tendència i el vent bufa a favor seu. Han recuperat posicions electorals i molt de poder institucional. En part, arrossegats per la dinàmica estatal i en part afavorits pel desgast de Ciutadans, excessivament dretanitzat i histriònic. A més, sembla que fins ara l’operació d’aliar-se amb polítics provinents de l’antiga Unió Democràtica ha tingut èxit, i ha permès al PSC penetrar en sectors més conservadors de l’electorat, que el perceben com una opció d’ordre i estabilitat. Cal tenir en compte, també, que a diferència de la legislatura passada, ara és el PSC qui té més capacitat d’interlocució amb els socis que té el govern municipal al ple, que són en primera instància els dos regidors que li han quedat a Valls després de separar-se de Ciutadans.
Collboni no sembla voler desaprofitar l’ocasió, i ha començat el mandat marcant un perfil exageradament diferenciat del de Barcelona en Comú en qüestions clau i delicades, com la seguretat ciutadana, la gestió de l’espai públic o la immigració. Compta, per fer-ho, amb una figura de llarga trajectòria com Albert Batlle. Batlle, que per cert ara és membre del partit conservador Units per Avançar, ha protagonitzat en poc temps una nova política de mà dura amb fenòmens complexos com el dels manters. La nova política també es nota en altres episodis de la gestió de l’espai públic, com el de les persones sense llar que van ser desallotjades dels jardins de Sant Pau del Camp, al barri del Raval, tal com ha denunciat, entre d’altres, la Fundació Arrels.
Certament, la dissonància entre el discurs del partit de l’alcaldessa i el to i les pràctiques de Collboni i Batlle és molt forta. Però és comprensible. El PSC ha de sobreactuar per no quedar eclipsat com a soci menor d’una coalició en una institució tan presidencialista com és un ajuntament. Els socis petits normalment pateixen per rendibilitzar la tasca de govern, i al PSC -on tenen una llarga experiència política- sembla que han decidit prevenir des del primer dia la síndrome del peix petit, que si no s’espavila pot ser engolit pel soci gran.
Ara bé, més enllà d’aquesta dissonància entre socis, el que crida més l’atenció és el perfil baix i el silenci eixordador de l’alcaldessa i de Barcelona en Comú en general davant d’un gir tan radical en qüestions tan sensibles com aquestes. És símptoma, potser, d’un pragmatisme molt accentuat que ja es va veure en la decisió de ser investida alcaldessa amb els vots de Valls. En tot cas, aquesta acceptació pragmàtica de les servituds del govern de coalició fins i tot en qüestions com la dels manters resulta sorprenent atesa la tradició política de la qual venen els comuns.
Hi ha, potser, dues hipòtesis que podrien explicar aquest silenci i aquesta tolerància amb les polítiques de Collboni i Batlle. La primera és la voluntat de preservar per sobre de tot la coalició de govern. Després de les turbulències de la legislatura passada, quan van fer fora el PSC del govern, els comuns potser volen el reforçar tant com puguin per mirar de navegar de la millor manera possible l’aritmètica complicada que tenen al ple. A més, a ningú se li escapa que les polítiques de Batlle estan força alineades amb el discurs de Valls durant la campanya i, per tant, això pot ajudar a solidificar aquests suports.
Una altra hipòtesi, però, és que per a Colau pot ser un bon negoci haver traspassat al PSC un tema tan complex i espinós com el de la seguretat ciutadana i la gestió de la Guàrdia Urbana. Per dos motius. D’una banda, li evita assumir en primera persona les contradiccions que li plantegen aquestes qüestions. És una mena d’externalització de contradiccions, per dir-ho d’alguna manera. De fet, no és difícil d’imaginar que més d’un a Barcelona en Comú respira alleujat per no haver-se d’enfrontar directament amb qüestions com la dels manters. I, de l’altra, si resulta que amb la nova política de mà dura acaba millorant la percepció de seguretat -perquè en aquesta qüestió sovint dominen les percepcions-, potser serà l’alcaldessa la que en sortirà beneficiada. Sense haver-se hagut d’embrutar gaire les mans.