Soc l'alcalde de la ciutat de Gaza i només veig devastació
En la meva adolescència, a la dècada de 1980, vaig veure com es construïa a la ciutat de Gaza el Centre Cultural Rashad al-Shawa, un edifici de disseny complex al qual se li va donar el nom d'una de les figures públiques més cèlebres de la ciutat, amb un teatre, una gran sala d'actes, una biblioteca pública, una impremta i una galeria d'art.
Estudiants, investigadors, acadèmics i artistes de tota la franja de Gaza venien a visitar-lo. També va venir el president dels Estats Units, Bill Clinton, el 1998. Aquest centre era la joia de la ciutat de Gaza. Observar el procés de construcció em va portar a estudiar enginyeria; més endavant, em vaig convertir en professor i, igual que Al-Shawa, en alcalde de la ciutat de Gaza.
Aquella joia és ara una pila de runa. Va ser destruïda pels bombardejos israelians.
La invasió israeliana ha causat la mort de més de 20.000 persones, segons el ministeri de Salut de Gaza, i ha destruït o fet malbé gairebé la meitat de les edificacions del territori. Els israelians també han polvoritzat una altra cosa: les riqueses culturals i les institucions municipals de la ciutat de Gaza.
La destrucció implacable de Gaza –els seus símbols icònics, el seu bell passeig marítim, les biblioteques i els arxius, així com qualsevol element de prosperitat econòmica– em trenca el cor.
El zoològic de Gaza ha estat destruït i a molts dels seus animals els han matat o han mort d'inanició, inclosos llops, hienes, aus i guineus rares. Entre les víctimes hi ha també la principal biblioteca pública de la ciutat, el Children's Happiness Center, el consistori i els seus arxius, i la Gran Mesquita Omari, del segle VII. Les forces israelianes també han fet malbé o destruït carrers, places, mesquites, esglésies i parcs.
Un dels meus objectius principals quan l'administració de Hamàs em va designar alcalde el 2019 va ser millorar el passeig marítim de la ciutat i incentivar-hi el desenvolupament de petits negocis per crear llocs de treball. Ens va portar quatre anys acabar el projecte, que incloïa el passeig, àrees recreatives i espais per a aquests locals. Israel ho va destruir en només unes setmanes. Niveen, una dona divorciada que conec, tenia la intenció d'obrir-hi un petit restaurant al novembre, però el seu somni s'ha evaporat. Mohammed, un palestí amb discapacitat, va perdre la seva petita cafeteria.
Per què els tancs israelians han destruït tants arbres, pals de llum, automòbils i conduccions d'aigua? Per què va atacar Israel una escola de les Nacions Unides? La devastació del nostre estil de vida és indescriptible. Encara tinc la sensació d'estar vivint un malson perquè em resulta impossible imaginar que una persona que estigui en el seu seny pugui emprendre una campanya de destrucció i mort tan terrible.
L'ajuntament modern de Gaza es va establir el 1893 i és un dels més antics del Pròxim Orient. Donava servei a unes 800.000 persones, una de les comunitats palestines més grans del món. Encara que amb l'esclat de la guerra Israel va desplaçar per la força més d'un milió de palestins del nord de Gaza, bona part de la població de la ciutat es va quedar.
Quan Israel va iniciar la guerra contra Gaza en resposta a l'atac mortal de Hamàs, em trobava a l'estranger. Vaig suspendre la gira i vaig tornar per ajudar la meva gent. Encapçalo un comitè d'emergència de voluntaris i treballadors municipals que s'han dedicat a reparar canonades d'aigua, reobrir carreteres i retirar escombraries i aigües residuals causants de malalties. Almenys 14 membres del personal municipal han mort. Gairebé tots els integrants del comitè han perdut casa seva o algun familiar.
Jo també he perdut un ésser estimat. El 22 d'octubre, sense cap advertència, un atac directe a casa meva va matar el meu fill gran, Roshdi, que era fotoperiodista i cineasta. Es va pensar que estaria més segur a casa dels seus pares. Em vaig preguntar si l'objectiu no havia estat jo. Mai no ho sabrem. Vaig enterrar el Roshdi i tot seguit vaig tornar a treballar amb el comitè d'emergència.
Israel, que va bloquejar Gaza fa més de 16 anys i durant molt més temps hi ha mantingut el que Nacions Unides i diversos grups defensors dels drets humans han anomenat una ocupació continuada, ara hi està destruint la vida. Un alt càrrec de defensa israelià sense identificar va prometre transformar Gaza en una ciutat de tendes de campanya i Israel n'ha expulsat per força els seus habitants. Per una vegada, Israel ha mantingut una promesa als palestins.
Crido tots els ajuntaments del món, crido tothom a pressionar els líders mundials perquè aturin aquesta destrucció sense sentit.
Per què no es tracta equitativament els palestins, així com sí que es fa amb els israelians i la resta de pobles del món? Per què no podem viure en pau, tenir fronteres obertes i lliure comerç? Els palestins es mereixen la llibertat i l'autodeterminació. L'emblema de Gaza és el fènix, l'au que reneix de les seves cendres. I insisteix a viure.
Copyright The New York Times
