Entres a tuiter i tots els caps de premsa no oficials et venen l’article: els de la Colau, que si anava de vermell foc i va estar progressistíssima, els d’en Trias, que això sí que és un alcalde, els d’en Collboni, que quina seguretat i quina modernitat, els d’en Maragall, que no hi ha color, que és qui més coneix, estima i entén Barcelona; els de la Parera, que si... sí, que fora Colau, i fins i tot els de la Grau, que quina dona tan bilingüe i tan poc supremacista, escolti.
No sé per a què serveix un debat a hores d’ara, perquè que algú estigui nerviós, malalt, massa vehement o massa absent, desencertat o encertat amb la roba no vol dir que no pugui ser un bon alcalde. No visc a Barcelona, visc al Bages, i el dia a dia del meu indret té, a banda de les necessitats socials o culturals, altres particularitats pròpies (la gestió dels senglars que es mengen les collites, la gestió dels turistes, que també se les mengen...). Però trepitjo Barcelona cada dia. M’encanta. Hi he viscut. Hi vaig a sopar, a concerts i teatre, a fer cafès i copes, a passejar, a comprar llibres i roba. Entenc, doncs, que ser l’alcalde de Barcelona és potser el càrrec més important que podem tenir els catalans de portes enfora, juntament amb el d’entrenador del Barça. Més que el de president de la Generalitat. I en aquest sentit ens importa a tots els catalans qui sigui l’alcalde de la ciutat de la Colometa. Per això, al debat de dimarts, vaig trobar a faltar una declaració de principis internacional dels candidats. El que pensin els candidats sobre l’ús de la llengua catalana, per exemple, és rellevant de cara a com la transmetran, posaran en valor o ignoraran quan vagin el món. I ahir no en van parlar. D’acord que en algun cas, com el de l’Eva Parera, no cal, perquè ja s’entén que farà com al seu perfil de Tinder.
