Albiol, un reflex

Que caigui Xavier García Albiol sempre és, d'entrada, una bona notícia, tot i que l'expresident del PP català i exalcalde de Badalona (ara ja, això darrer, per segona vegada) ha demostrat a bastament una gran capacitat d'aixecar-se de la lona, ell que té tanta tirada a la cosa de la boxa. No descartem, doncs, que a curt o a mitjà termini el retrobem liderant alguna cosa obscura i reaccionària, com totes les que ha fet al llarg de la seva trajectòria política. D'altra banda, els badalonins tenen tots els motius del món per recelar de la nova aliança d'esquerres que tornarà a dur un socialista a la batllia de la ciutat, vist el galdós precedent protagonitzat per l'alcalde anterior, Àlex Pastor. El nou primer edil, Rubén Guijarro, és el típic llanterner de partit, crescut i format dins el partit, que no coneix altra realitat que la del partit i que va ser, sembla, el cervell a l'ombra de l'ascensió de Pastor: si col·loques un alcohòlic en un lloc com una alcaldia, vol dir que potser saps molt d'intrigues i politiqueries, però en canvi saps ben poquet de la vida.

Però tornem a Albiol, que era on anàvem. Sense voler-ho, pel simple fet de ser qui és i com és, el personatge Albiol ens ofereix un reflex prou fidedigne (i prou desagradable) del que també som com a societat. Albiol és un d'aquests individus que, en el context espanyol (i català), representa amb una fidelitat gens sorprenent l'arquetip del mascle hispànic, fatxenda, inculte, groller i agressiu, que s'estimula a ell mateix amb una gran ambició, inversament proporcional a les seves aptituds. Per descomptat, és racista, masclista, supremacista i d'un espanyolisme primari i rabiosament anticatalà. Tot això fa que ideològicament se situï als voltants de l'extrema dreta (en la versió espanyola, que combina les arrels franquistes amb la xenofòbia característica de les extremes dretes del segle XXI) amb la naturalitat més gran, quasi per decantació. Però també fa que molts l'hagin acabat acceptant com un personatge no especialment inquietant de la vida pública del país. Que l'hagin “normalitzat”, com es diu ara. Albiol? Pots comptar, un com n'hi ha molts, i endavant i per avall que fa baixada. L'alcalde Albiol ha dit, el senyor Albiol ha declarat, exactament igual que el més respectable membre de la comunitat.

Fins i tot el motiu pel qual se l'ha fet caure de l'alcaldia de Badalona (corrupció i evasió fiscal, en haver sortit el seu nom als anomenats papers de Pandora) és, al capdavall, una activitat del tot habitual en el nostre dia a dia, d'aquelles que només estan mal vistes si t'hi enxampen. Aleshores es pot convertir, com en aquest cas, en el motiu per fer que un Albiol o altre acabi perdent el seu càrrec, però això no vol dir que els seus oponents tinguin un sistema de valors gaire diferent, ni millor. La sospita que darrere d'algú com Albiol, i de bona part de tot allò que l'acompanya (sigui per anar-li a favor o en contra), no hi ha ni tan sols maldat, sinó niciesa pura i simple, no és gaire confortable, però té prou fonament.