Julio Alberto : "M'agradaria ser el Manel Estiarte de Tito Vilanova"
Entenia el futbol com ha viscut la vida, al límit. Tot rauxa i temperament. Julio Alberto Moreno (Candás, 1958) va tenir una infància complicada, però el talent, el físic i la picardia li van permetre convertir-se en professional, ser el lateral esquerre del Barça dels anys 80, compartir vestidor amb Maradona i jugar un Mundial. La seva generació no va aixecar la Copa d'Europa, però va deixar nits memorables. Quan el Dream Team de Cruyff es gestava, Julio Alberto va deixar el futbol, i es va estavellar. La droga el va fer caure, com a Maradona. La conversa fluirà al Camp Nou amb dues negatives. No vol parlar ni del Diego ni de la droga. Ha sabut refer-se d'unes quantes patacades i ara se sent útil estudiant al Johan Cruyff Institute i col·laborant amb l'Agrupació Barça Jugadors.
Quan un aficionat del Barça recorda Julio Alberto li ve al cap el gol que va marcar al Juventus al Camp Nou en aquells quarts de final de la Copa d'Europa 1985-86. Encara l'hi recorda, la gent?
Sí. Sembla que només hagi fet un gol a la meva carrera. Vaig fer bons gols, però el que es recorda és aquest, per la transcendència d'aquell partit i per l'entitat que tenia aquell Juventus, que segurament era el millor equip del món. Tenia Platini, Laudrup, Scirea, Cabrini...
La nit del Juventus va ser d'èxtasi, però després va arribar la final de Sevilla.
La final no la vam guanyar pels errors en el plantejament del partit. Però la culpa no només va ser de l'entrenador. Vam afrontar el partit basant-nos en la confiança que ens donava jugar a casa.
Ha jugat amb Maradona. ¿És el millor que ha vist sobre la gespa?
No. Messi és millor que Diego. Messi és generós amb l'equip, juga per a l'equip, a diferència d'altres grans jugadors. Messi és humil, discret i ambiciós. Vol jugar sempre i no es relaxa, ni desconnecta. És d'una altra galàxia. Ni Pelé, ni Maradona.
El que no sap molta gent de vostè és que quan vivia a Madrid, abans de fer-se professional amb l'Atlètic de Madrid, va treballar en diverses feines, com la de noi dels encàrrecs en un banc.
Assumia el paper de pare de família, amb tres germans més i una mare. Pràcticament, era l'únic que treballava a casa, amb 14 anys. La vida no ha sigut fàcil. També vaig treballar descarregant camions, i intentava estudiar i jugar a futbol.
El futbol va salvar-lo?
Va ser com un regal de Déu. Vaig poder donar una mica de comoditat a la meva família, i una oportunitat de vida als germans i la mare, i a mi mateix.
Venia d'una família molt humil.
La meva era una família desestructurada. Vaig tenir una infància molt complicada. No va ser fàcil.
A vostè el va fer debutar Luis Aragonés, que gairebé li va fer de pare.
Em va fer debutar amb el primer equip de l'Atlètic de Madrid. Va ser fonamental a la meva vida. A casa vam passar de menjar llet, galetes i sucre, perquè no hi havia diners per gaire més, a poder menjar calent cada dia, tenir un llit net i una casa decent. Luis m'estimava com un fill i em va fer professional.
Va ser dur deixar el Barça quan Johan Cruyff començava un cicle victoriós?
Sí, perquè sempre havia idolatrat Cruyff. I jo veia que l'equip creixia molt, amb un estil de joc diferent. L'any següent de retirar-me, el Barça va guanyar la primera Copa d'Europa. El que haurien de fer els professionals és preparar-se un o dos anys abans de la retirada. És important per no trobar-se un buit massa gran, un buit que se't pot girar en contra.
Ha viscut molts alts i baixos. El seu testimoni serveix de referent.
He fet xerrades en escoles, però ser un referent implica massa responsabilitat. No vull ser un referent, vull ser una persona normal. Simplement, he après més que altra gent, per la meva infància, per les coses que m'han passat tots aquests anys, a vegades no gaire agradables, i aquesta experiència la puc transmetre a altres per dir-los com poden actuar per no equivocar-se.
El Barça de Guardiola és insuperable?
El que ha fet el Pep és el més increïble que hem vist, i Tito Vilanova ho continuarà fent. No és cap final de cicle. El Tito és un savi i ha sigut clau en els èxits del club. Jo voldria treballar-hi. M'agradaria fer al costat del Tito la feina que ha fet Manel Estiarte al costat del Pep. M'agradaria ser al seu costat per ajudar-lo a gestionar l'entorn, per ser a prop de Xavi, Puyol, Iniesta o Víctor Valdés, i donar-los suport. I, sobretot, perquè és una manera de viure el futbol.