Alberto Rodríguez, Laura Borràs: les garanties dels parlamentaris
El cas Alberto Rodríguez posa en evidència el difícil equilibri que existeix entre la necessitat de garantir el lliure exercici del càrrec parlamentari i els límits o condicionants que poden legítimament interferir en aquest exercici. També ho posa de relleu la controvèrsia que ha generat la notícia d’una futura reforma del reglament del Parlament.
Tots els drets tenen els seus límits, ja sia derivats de la concurrència d’altres drets, ja sia derivats de la necessitat de protegir valors essencials del sistema democràtic. Tanmateix, hi ha drets que constitueixen la columna vertebral d’aquest sistema i obliguen a tenir especial cura si es tracta de restringir-los. Un d’ells és, sens dubte, el dret de participació política vinculat al càrrec parlamentari. Per aquesta raó, aquest càrrec està especialment protegit. La inviolabilitat pels vots i opinions emesos o la immunitat enfront d'eventuals actuacions judicials no són privilegis arbitraris, sinó una garantia de llibertat en l’exercici del càrrec o que la cambra romangui en la composició que han decidit els electors.
Però això no significa que no hi hagi causes que puguin justificar la suspensió temporal del càrrec parlamentari o la seva pèrdua abans d’acabar el mandat. Aquests supòsits s’associen normalment a decisions judicials que preveuen aquestes conseqüències, com és el cas d’una condemna ferma d’inhabilitació o d’una situació de privació de llibertat que impedeixi de facto l’exercici del càrrec. Es tracta, però, de supòsits molt concrets i d’interpretació restrictiva a causa de la prevalença que cal donar al dret de participació política, com abans s’ha assenyalat.
Des de fa temps s’han introduït en la llei nous supòsits de limitació justificats en la conveniència d’expulsar de l’exercici dels càrrecs públics persones investigades per determinats delictes, especialment els relacionats amb la corrupció. Per exemple, l’any 2011 es va modificar la Loreg per introduir com a causa d’inelegibilitat la condemna per sentència “no ferma” d’inhabilitació o suspensió en el càrrec. Aquesta reforma va ser llavors criticada per considerar-la incompatible amb el dret a la presumpció d’innocència. La crítica té un argument sòlid: la pèrdua de l’acta de diputat és irreversible i pot donar-se el cas que la sentència inicial sigui finalment revocada. El perjudici del dret de participació política seria palès si això passés.
La preocupació social i política que generen les males pràctiques en l’exercici dels càrrecs públics és comprensible i legitima mesures normatives que intentin evitar-les. Però quan es tracta d’articular-les cal ser molt rigorós a l'hora de cercar els equilibris necessaris entre els drets concernits. És difícil justificar en aquest cas solucions preventives, perquè totes les persones són innocents fins que no es demostri el contrari, i caldria entendre que, quan està en joc un càrrec de representació política, aquesta presumpció només pot desaparèixer si hi ha una sentència judicial ferma.
Com és lògic, els anteriors arguments també serveixen, amb més raó encara, per dubtar de les fórmules que permeten restringir l’exercici del càrrec adoptades pels mateixos òrgans parlamentaris, com és el cas de les introduïdes precipitadament l’any 2017 al Reglament del Parlament. En aquest cas, als problemes ja esmentats, s’hi afegeix la manca de garanties judicials i el risc que s’utilitzin les majories parlamentàries per alterar la mateixa composició de les cambres. Una composició que, no ho oblidem, han establert els ciutadans en un procés electoral.
Penso que les reflexions anteriors posen en evidència la necessitat que té un estat de dret d’assegurar que els càrrecs electes puguin exercir la seva funció sense altres interferències que les estrictament justificades i respectant totes les garanties necessàries. No és senzill trobar un bon equilibri dins el conflicte d’interessos que es dona. Però el pitjor que es pot fer és ignorar la complexitat de la qüestió i adoptar posicions maximalistes i de biaix marcadament polític responsabilitzant els juristes que adverteixen dels problemes.
En un cas com aquest, és bo recordar que les normes es fan per a tothom i no és sensat pensar que només s’aplicaran als altres. Establir mesures restrictives del dret de participació política més enllà d’allò que és raonable i proporcionat es pot girar en contra de tots els parlamentaris i, en definitiva, dels ciutadans que els han votat.
