Carta a Salvador Sobral: ‘Twelve points’, Salvador
Aquesta setmana has aparegut a la meva vida com un bolet. Diuen que avui a la nit pots guanyar el Festival d’Eurovisió representant Portugal, tu que sembla que no tinguis res a veure amb aquest circ, tu que esperes un trasplantament de cor i que resulta que has viscut dos anys a Barcelona.
Va ser dimarts que et vaig descobrir, a la primera semifinal. Enmig de tota la parafernàlia d’Eurovisió, de cop i volta, es va fer el silenci. Va aparèixer un noi desmenjat, interpretant en portuguès i amb els ulls tancats una cançó simple, lenta i despullada. Cap coreografia, cap moviment. Ganyotes, això sí, tantes com vulguis. Carones de noi tendre, espasmes musculars i saltironets tímids com a únic acompanyament per a una veu dolça i flonja. Veia el públic estranyament emocionat, quan el que a mi m’havies despertat era la meva incredulitat més osonenca.
Però l’endemà al matí, em vaig trobar esmorzant Jordi Sellas, una ment inquieta, una persona apassionada. Em va dir que et coneixia, que havies viscut a Barcelona, que eres un gran músic, un artista fràgil i sensible, que a Portugal t’havien canviat el nom i ja no eres Salvador sinó Salvadorable, que t’havia portat a la ràdio fa anys i que a mitja entrevista vas tenir un problema de salut i et vas quedar semiinconscient, que ell -en Sellas- no ho havia passat mai tan malament davant d’un micròfon, que paties una insuficiència cardíaca, que estaves esperant un trasplantament de cor, que tu fugies de l’èxit, i l’èxit et perseguia, que la cançó d’Eurovisió te l’havia compost especialment per a tu la teva germana, que havies vingut a parar a Catalunya per fugir de la fama que t’havia donat participar a Ídolos a la tele portuguesa, que havies estudiat al Taller de Músics i que busqués al YouTube, perquè fa dos anys havies cantat al Sónar amb el grup Noko Woi.
Hi ha gent que és capaç de desvetllar-nos la curiositat, de canviar-nos la mirada sobre les persones. I t’he descobert -ara ja amb uns altres ulls- cantant al passeig de Sant Joan, en un terrat de la Sagrada Família o amb l’estimada Tatiana Sisquella a Catalunya Ràdio. M’he enamorat -gràcies, Sellas- de la teva història, que és la de molts artistes joves, d’ara i de sempre, que només són capaços d’oblidar els seus dolors, les seves insatisfaccions o el seu malestar quan poden fer música. Ja sigui en un carrer, al Sónar o, per què no, en un escenari com el d’aquesta nit a Kíev.
P.D. També això passarà, els diaris digitals que busquen clics i titulen compulsivament que “està en risc la vida d’un dels favorits d’Eurovisió”. Potser no guanyar aquesta nit t’ajudaria a treure’n profit musical, i faria que els altres se n’oblidessin més ràpidament.
