Carta a Sergi Pàmies: 'Com dir el que no sabem com dir'

PeriodistaEl periodista, després d’unes setmanes fora de Barcelona, torna a la ciutat i es troba que aquest any, a part de preguntar-li que com han anat les vacances, també li demanen si ja s’ha llegit el llibre de Sergi Pàmies. “Fes-ho”, li diuen amb el mateix entusiasme imperatiu amb què el periodista pensava que ara ja només es recomanaven les sèries.

En aquest punt, hauríem de fer un salt en el temps i explicar que han passat un parell de dies, que som dijous a la nit i, a la butaca de casa seva, el periodista tanca el llibre i comença a rumiar la manera de fer saber a l’autor l’impacte que li ha produït la lectura dels tretze contes. No es pot dir que periodista i narrador siguin amics, però es coneixen; cada quinze dies el segon col·labora al programa de ràdio del primer i un parell de cops a l’any sopen junts.

Dubta si enviar-li ara mateix un SMS (l’autor no té WhatsApp) i, fins i tot, comença a buscar adjectius que puguin definir el llibre. Memorable i preciós són els dos primers que li venen al cap, però el periodista –que es té per una persona prudent– els descarta per hiperbòlics i també perquè pressuposa a l’autor una certa dificultat per encaixar elogis. Però hi continua pensant. No vol fer-se el desmenjat i no dir-li res fins al dia que coincideixin a l’emissora. Troba tres adjectius que ja no li sonen tan buits: cru, pudorós, tendre. Prova de combinar-los tal com creu (equivocadament) que faria l’autor: un llibre d’una tendresa pudorosament crua. Ho esborra. D’una cruor pudorosament tendra. De cursi que li sona tot, apaga el mòbil i prova de dormir.

En comptes de la son, el que li venen són idees disperses d’allò que admira d'en Sergi Pàmies i li agradaria trobar la manera de poder-l'hi dir: la seva capacitat d’observació, l’obsessió pels detalls, l’afany per trobar la paraula precisa, l’exigència extrema que aplica a tot allò que fa, la seva lluita contra la simplificació de la realitat, la facultat de veure totes les coses que passen (i també les que potser no passaran mai), el discret encant dels perdedors que destil·len els seus 'alter ego' literaris.

L’endemà ja és divendres i el periodista recorda que se li han acabat les vacances i que dissabte ha de tornar a publicar un article a la contraportada de l’ARA. Podria –pensa– utilitzar la carta pública al diari com a cuirassa per escriure precisament allò que no sap com dir. Tots acabem buscant una via per explicar les nostres coses. Com l’autor en aquest llibre: la vida, com a material literari, i la ficció, com a coartada per explicar-la.

P.D. Aquest llibre –preciós i memorable, ara sí– es diu 'L’art de portar gavardina', una peça de roba que, per la seva elegància, el narrador creu que no li escau. A la pàgina 82, el lector descobrirà (amb un somriure) quina altra peça es correspon més amb l’anatomia de l’autor.