Carta al monument a Colom: '¿Arribarà a Barcelona la guerra de les estàtues?'
Deus estar nerviós aquests dies veient com als Estats Units els manifestants enderroquen les teves estàtues germanes. Aquest teu dit tan famós ara assenyala per on et pot venir el perill. Tindràs sort que abatre't a tu no serà tan fàcil: a Barcelona, estàs enfilat a dalt d'un columna de 57 metres d'alçada i 233.000 quilos de pes.
La guerra de les estàtues que ha seguit la mort de George Floyd ens deixa escenes idèntiques als Estats Units, a la Gran Bretanya o a Bèlgica. De les 64 estàtues de Colom que hi ha repartides pel món, de moment ja n'han llepat quatre: a Boston, a Minnesota, a Virgínia i a Miami. Són imatges que impressionen, que et transporten a èpoques passades, quan les penes de mort s'executaven a les places, davant d'una massa de gent enfervorida. El mètode és bastant semblant a tot arreu. Un grup de gent envolta el monument, lliguen una corda al coll del personatge històric que cal enderrocar i, davant dels xiscles dels manifestants, amb una estrebada n'hi ha prou per tombar l'estàtua fins que reboti, amb un cop sec, de cap a terra. L'esglai deixa pas als aplaudiments de persones que aprofitaran per escopir a l'efígie, colpejar-la, decapitar-la, esmicolar-la o arrossegar-la fins a llançar-la a l'aigua.
Veure caure algú del pedestal on s'ha passat anys encimbellat ho associem a la fi d'un règim, a l'inici d'una revolució o a un magnicidi comès davant dels ulls de tothom. I no tindria per què ser així. Al capdavall, un monument no deixa de ser tones de ferro o de bronze esculpides, la majoria de vegades, amb un gust estètic dubtós. Però el seu poder simbòlic és innegable. Les estàtues pretenen immortalitzar els morts. Donar-los una nova vida fins al dia que aquell que, com tu, era lloat per ser el descobridor d'Amèrica passa a ser vist com un genocida. Llavors, una espurna -la mort de Floyd- encén un foc (que ja cremava en somort) i es torna a matar aquell mort que havia estat immortalitzat.
Fixa't en el teu cas: et vas morir l'any 1506 i el monument a Barcelona no te'l van aixecar fins al 1888, en un moment en què l'imperi espanyol vivia els seus últims dies i convenia glorificar el passat colonial. La història sempre la llegim en funció dels interessos polítics de cada moment. Al 1888 i al 2020. Veurem si continua escampant-se pel món la guerra de les estàtues i si arriba fins als teus peus. La memòria històrica la tens en contra. La memòria sentimental de la nostra infància, d'aquell dit que miràvem meravellats de bracet dels nostres pares, et juga a favor.
P.D. No hi ha res que duri per sempre, però la fal·lera per les estàtues continua. O deixem d'aixecar-ne o limitem els anys que puguin estar exposades al carrer (50?) i després les retirem a un museu on el nostre passat pugui estar ben explicat i contextualitzat.