Carta a Michael Robinson: 'La nova normalitat'
La nova normalitat també voldrà dir acostumar-nos –si un dia torna el futbol– a no veure't assegut a la dreta de Carlos Martínez, a Movistar+. Recordarem que un dels matins del confinament, quan la Lliga s'havia aturat per culpa del coronavirus, ens vam llevar amb la notícia de la teva mort, als 61 anys.
Quan et van donar el premi Manuel Vázquez Montalbán, Santiago Segurola va dir que el periodisme tenia un deute amb tu. Te l'hem acabat de pagar, un cop mort. El reconeixement popular ja el tenies. Faltava segellar el prestigi professional, que aquests dies l'hem vist en tot el que s'ha dit i escrit de tu. Se n'ha anat –així de senzill i així de trist– un dels comunicadors i creadors televisius més extraordinaris dels últims 30 anys. En un món com el de l'esport, d'emocions fortes i passions desbordades, vas trobar la distància justa des d'on narrar-lo: la ironia. Mai el cinisme, ni tampoc el forofisme acrític.
Ironia i sensibilitat expressades en un detall aparentment tan insignificant com girar les càmeres cap al públic dels estadis, a El dia después. Potser perquè sabies que la línia que separa la grada del camp és molt fina. Entre ser un aficionat més del teu equip o convertir-te en un jugador idolatrat, a vegades, només hi va això: un cop de sort. Els teus programes desprenien l'agraïment d'haver pogut ser futbolista i el d'haver tingut després una altra vida, com a periodista, per explicar històries: les d'aquells que no havien sigut tan afortunats com tu o les dels que encara havien arribat més lluny.
Buscar un origen humil, una retirada abans d'hora, un final tràgic. Subratllar les fragilitats dels forts i les fortaleses dels febles. Exaltar la vida, amb una manera de fer que fugia de la banalitat igual que de la transcendència. No donar-te mai cap importància i, si per la teva falta de pretensions, algú es fixava només en el teu accent anglès o en el teu posat despreocupat i panxacontent, ja arribaria el dia de demà –que és avui– per posar en valor una manera humana, divertida, intel·ligent i senzilla de fer periodisme. Que, sense coneixe't, també semblava una manera agradable de viure, ajuntant dues qualitats que difícilment coincideixen en una mateixa persona: la de parlar i la d'escoltar. La de riure i la de fer riure. La d'emocionar i la d'emocionar-te. Explicar històries amb humor i sensibilitat. O deixar que te les expliquin. A què més podem aspirar?
P.D. La gent ens morim a totes les edats, però tu ho has fet als 61 anys. Com Pepe Rubianes. Des d'aquell dia, tinc la mania que els 61 és com una mena de club dels 27, però en versió madura. Rosa Novell, Miquel Cors, Mari Trini, Isidor Cònsul, la cantant de Roxette, la Mercedes de Plats bruts i ara tu.
