24/11/2017

Carta a Joaquim Gay de Montellà: 'Un cert aire de distinció'

Hi ha un cert aire de distinció en tot el que l’envolta. Començant pel nom, Joaquim Gay de Montellà i Ferrer-Vidal (32 lletres, a veure quin lector de l’ARA supera això), i acabant pels vestits de ratlla diplomàtica, que vostè ha convertit, amb elegància i desacomplexadament, en el seu uniforme per reivindicar uns orígens i una posició social.

Inscriu-te a la newsletter La política del caosLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Els vestits de ratlles imposen respecte. Els hem vist fascinats al cinema en Jean-Paul Belmondo, en Robert Redford a El cop o en Al Capone a les pel·lícules de gàngsters dels anys 20. Llops de Wall Street o de la City de Londres també en llueixen. Si hi ha ratlles, hi ha calés, hi ha negocis, hi ha bons tiberis, un cigar que fumeja i una certa ostentació de tot plegat. Potser per això la burgesia local sap que en aquesta Catalunya discreta i semicalvinista una ratlla és una extravagància. No és un país de ratlles, aquest. Amb una excepció, la del president de la patronal Foment del Treball.

Cargando
No hay anuncios

Així -corbata rosa i americana de ratlla diplomàtica, camisa blanca i botons de puny, un somriure reservat als ulls i unes enèrgiques arrugues al front, amb un rostre d’haver nascut i crescut tocant poder- va comparèixer ahir al matí, a TV3, davant de Lídia Heredia. Sempre que parla en públic, per més esverat que estigui el galliner, vostè ho fa en un to molt pausat, la qual cosa és un altre senyal de distinció, però també una forma -amb la veu- d’indicar-nos la tranquil·litat que tots plegats hauríem de recuperar. El bon periodisme i la naturalitat de Lídia Heredia li van arrencar un titular -“A la llarga s’haurà de fer un referèndum pactat”, entenc que sobre la reforma constitucional, no sobre la independència-, però també va aconseguir que vostè dibuixés una radiografia bastant reveladora del comportament electoral dels empresaris de Foment.

Deia vostè que l’any 1980 el 80% dels seus socis devien votar Aliança Popular (l’antic PP) i un 20% la Convergència de Jordi Pujol. Que l’any 2000 la tendència s’havia capgirat: un 80% triaven la papereta de CiU i un 20% la del PP. I que avui dia ja no s’atrevia a dir com està repartit el vot de Foment del Treball. Estirant el fil d’aquest desconcert actual, sí que el vam sentir parlar molt bé de Miquel Iceta i de la seva llista amb gent d’Unió. En el mes que queda fins al 21-D, veurem com el PSC es convertirà en l’estendard de la moderació, en la nova opció de la gent d’ordre que, com vostè, enyora la tranquil·litat perduda, però que entén que caldrà fer uns mínims moviments perquè al carrer no es mogui res.

Cargando
No hay anuncios

P.D. “Catalunya té un govern que no està actiu”, es queixava vostè ahir. Sort de la resposta de Lídia Heredia: “És a la presó, senyor Gay de Montellà”. “Jo no vull valorar això. El que dic és que no està actiu”. ‘Fin de la cita’, que diria l’home que dimecres sopava al seu costat.