25/09/2020

Carta a Tortell Poltrona: 'Pallassos i liberals'

Estimat Tortell Poltrona, avui t'imagino al Montseny, molt lluny de Barcelona i de tot el seu soroll. No compto que te n'hagin quedat ganes, però per si mai et tornen a encarregar el pregó de les Festes de la Mercè, m'agradaria suggerir-te una possible idea de discurs.

Inscriu-te a la newsletter Guerres mutantsLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Es tractaria de pronunciar el pregó frase a frase. Dius la primera i t'atures. Deixes el faristol i t'acostes, regidor per regidor, per sotmetre les teves paraules a la seva consideració; els preguntes si a tots els sembla bé allò que acabes de manifestar; procures, sobretot, que no n'hi hagi cap que s'hagi pogut sentir ofès; contrastes amb ells i elles que la teva afirmació representa el pensament de tota una ciutat i no només d'una part; si cal, t'obres a acceptar-ne esmenes –bé sigui en la seva totalitat o de forma parcial– i, si fos necessari, acceptes retirar la teva oració, si no es dona el cas que sigui aprovada unànimement. Només després d'haver superat tot aquest procés, podries tornar a situar-te davant del micròfon i pronunciar la segona frase del pregó de les Festes de la Mercè.

Cargando
No hay anuncios

I així anar fent, frase a frase, engegant i parant, fins a convertir el teu discurs en un nyap colossal, un bunyol interminable, però això sí: immaculadament neutre i plenament buit. Potser d'aquesta manera, els que s'han acostumat a marxar dels llocs quan senten alguna cosa que no els agrada s'adonarien del ridícul que fan. Es diuen liberals –Manuel Valls i Luz Guilarte– els dos regidors que dimecres van marxar, a mig pregó, del Saló de Cent. Anem al diccionari. "Liberal: que és tolerant i respecta les opinions i els costums dels altres”. Ahà. Tu també hi vas anar, al diccionari Fabra, per buscar una definició de pallasso: “Persona que, pel seu capteniment, només pot ser tinguda en compte com a objecte de divertiment”. Qui és el liberal i qui el pallasso?

Marxen perquè parlem d'ells (com ara estic fent jo) i, sobretot, perquè els periodistes pengem l'etiqueta de polèmic al teu discurs. I no és cert que el teu pregó fos polèmic. És el debat públic el que s'ha empobrit tant que ja només sap saltar de polèmica en polèmica. Els polítics envien als ciutadans un missatge molt perillós: que només podem compartir taula, pregó, medalla d'or de la ciutat, programa de ràdio o pàgina de diari amb persones de la nostra corda. L'escriptora francesa Leïla Slimani deia l'altre dia, en una entrevista, que vivim uns temps en què indignar-se (o fer-ho veure) és més fàcil que pensar. Doncs, això.

Cargando
No hay anuncios

P.D. El 1980, ara fa quaranta anys, la pregonera va ser Mercè Rodoreda. Acabava així l'escriptora: “Mare de Deu de la Mercè, feu que els catalans no hàgim de sentir-nos mai més captius”. No consta que s'aixequés ningú, aquell dia. “Un fuerte y cordial aplauso premió las palabras de Rodoreda”, deia la crònica a La Vanguardia.