Carta a Megan Rapinoe: 'Dones i homes futbolistes'

Abans que comencés el Mundial femení, molts aficionats al futbol no havíem sentit a parlar mai de tu. L’impacte mediàtic d’aquesta competició també ha servit per a això, per crear referents, per afegir a l’'star system' nous pòsters de futbolistes a qui, a diferència dels vostres col·legues masculins, no us espanta el compromís polític.

En poques setmanes has revolucionat el futbol internacional i la política americana. Has guanyat el Mundial amb la selecció dels Estats Units i t’has proclamat millor jugadora i màxima golejadora del torneig. Paral·lelament, has aprofitat els múltiples altaveus que has tingut a la teva disposició per criticar Donald Trump, per defensar la diversitat sexual i racial, i per esbombar als quatre vents per què no heu volgut anar a la Casa Blanca a oferir-li el títol. ¿Algú s’imagina la selecció espanyola masculina de futbol no visitant la Moncloa, encara que el president fos l’Abascal de Vox?

Aquesta és, també, una de les lliçons que ens deixa el Mundial, que un altre perfil de futbolista és possible. Estem acostumats a veure com les grans estrelles de l’esport mundial viuen protegides en la seva bombolla, actuen com si el món no fos cosa seva, com si no els importés cap altra cosa que els seus interessos esportius i comercials, si se’m permet la redundància. Participen en actes benèfics innocus, llancen fundacions benintencionades, però els costa molt deixar anar missatges crítics o de compromís polític, no fos cas que els patrocinadors es comencessin a posar nerviosos.

Però, esclar, els homes futbolistes ja s’ho han trobat tot fet. Potser vosaltres, que heu hagut d’aixecar la bandera de la no discriminació per reclamar el vostre lloc a la societat i en l’esport, és més fàcil que també n’aixequeu d’altres. Discursos com el teu, Megan Rapinoe, o com el de la teva companya Alex Morgan mostren que la influència i la notorietat que heu guanyat en els últims temps també es poden utilitzar per denunciar allò que no t’agrada. Que no cal ser actriu o cantant per tenir opinions i expressar-les.

I encara una última cosa: la teva actitud ens permet comprovar, una altra vegada, la fal·làcia d’aquella lletania que diu que no s’ha de barrejar política i esport. Quan el poder immens del futbol s’utilitza per apuntalar règims i governs, no hi ha cap problema. Si és per qüestionar el poder, llavors és quan se’n reivindica una puresa, que de pura no en té res.

P.D. Aquí ho hem vist els últims anys: si Rafa Nadal aposta per una Espanya unida, no s’entén com un missatge polític. En canvi, que Pep Guardiola, Gerard Piqué o Xavi Hernández defensin poder votar en un referèndum, sí que ho és. Tot depèn de si el teu missatge està en sintonia amb el que vol el poder.