Carta a la manifestació del 10 de juliol de 2010: 'Catalunya en miniatura'

Qualsevol persona que vulgui analitzar què ha passat a la Catalunya convulsa dels anys 10 del segle XXI haurà de tornar a un cap de setmana xafogós de fa una dècada. Aquells tres dies de juliol de 2010 són Catalunya en miniatura. La síntesi i el punt de partida dels esdeveniments imprevisibles que hem viscut.

Divendres, 9 de juliol de 2010: el Tribunal Constitucional fa pública la sentència completa per la qual retalla l'Estatut i nega els drets històrics i la condició de nació a Catalunya. Dissabte, 10 de juliol de 2010: un milió de persones (i el 85% dels diputats al Parlament) es manifesten contra la sentència, amb crits majoritaris d'independència i desenes de milers d'estelades que surten de l'armari. Diumenge, 11 de juliol de 2010: les que surten de l'armari a Barcelona són les banderes espanyoles i ho fan per celebrar, en una pantalla gegant a l'avinguda Maria Cristina, un gol d'Iniesta que dona el primer Mundial de futbol a Espanya.

Aquells tres dies són un retrat bastant aproximat del que som. Catalunya és divendres. És la sentència del Tribunal Constitucional. És acceptar que no té el poder ni la força per canviar, ni amb el màxim consens ni amb la llei a la mà, l'estat del qual forma part. Catalunya és dissabte. És un altre milió de persones que el catalanisme posa al carrer i que comença a dir que si no és per les bones, potser serà per les males, però que alguna sortida hi ha d'haver. I, finalment, Catalunya és diumenge. La victòria de la roja, celebrada eufòricament a Barcelona, perquè una part important dels seus ciutadans també se senten legítimament espanyols.

I després d'aquell cap de setmana ha vingut una dècada que ha semblat un segle. Tornar deu anys enrere és ara un viatge tant o més quimèric que pretendre arribar a Ítaca. Mireu les imatges d'aquella manifestació: ¿no sembla política-ficció que el 2010 poguessin estar al costat de la mateixa pancarta –”Som una nació. Nosaltres decidim”– el president Montilla, Lluís Llach i Joan Rosell, de Foment del Treball? Hi veureu junts el president Pujol, el president Maragall i el president Barrera, que en un espot d'Òmnium Cultural acabava de proclamar “Tenim pressa, molta pressa”. I comprovareu com aquella manifestació no va poder avançar ni un pas. En aquests deu anys, el país sí que s'ha mogut, i potser no necessàriament cap endavant. La distància social es va eixamplar, molt abans del coronavirus. Res no és al lloc que era. Només una cosa: l'Estatut. Continua sent el mateix que va escapçar el Constitucional.

P.D. Aquella manifestació devia ser l'últim assaig d'unitat del catalanisme. A les imatges, s'hi veu més il·lusió que indignació. L'Estat se'n va defensar (i se'n defensa encara) amb el mateix esperit de l'“A por ellos” que els aficionats de la selecció espanyola cridaven el diumenge 11 de juliol de 2010 contra els holandesos.