Carta a Jordi Turull: 'Els nostres pares grans'
T’escric, Jordi, encara que no ens coneixem personalment, per explicar-te que l’altre dia vaig anar a casa els teus pares, a Parets. En Mingu i la Dolors, tot austeritat i discreció, no haurien tingut mai la vanitat de pensar que un periodista els podia entrevistar, si no fos perquè fa més d’un any que tenen un fill a la presó.
Hi vaig anar després de llegir la carta pública que els vas enviar a través d’'El Nacional'. Hi deies que, durant aquest any i mig, ens hem recordat dels presos, de les vostres parelles o de les vostres filles, però no pensem en el patiment dels pares que, quan senten com a la ràdio fem travesses de quants anys de presó us cauran, poden ser grans, però saben sumar i, inevitablement, conviuen amb la incertesa de no saber si us tornaran a veure en llibertat. Dissabte el teu pare va fer 79 anys i, tal com els vas demanar, ho van celebrar com sempre, però diu la mare que sense tu res és com sempre. Aquesta setmana qui n’ha fet 80 és l’Artur Junqueras i el seu fill Oriol també s’ho ha perdut.
En Mingu i la Dolors viuen en un tercer pis sense ascensor. A cada replà de l’escala hi han deixat una cadira per poder descansar mentre pugen a casa. Son grans i, quan et venen a veure a Soto del Real, també han de fer nit a mig camí. Encara que ells no condueixin, el cos ja no els dona per anar i tornar el mateix dia d’una tirada. Hi ha en el Mingu i la Dolors una fragilitat física evident, però també la fortalesa d’aquells homes i dones nascuts tot just acabar la guerra. Parelles en què ell pencava del que fos i ella treballava a casa cuidant els fills. La mare diu que mai us va sobrar de res, però tampoc us va faltar.
El pare, amb un fil de veu i les idees clares, compara el seu matrimoni amb un calendari. Hi ha hagut hivern i estiu, explica, moments bons i d'altres no tant, però mai s’haurien imaginat el que ara els toca viure. Per prudència, per aquella cosa de no fer-se veure, la mare no volia que et dediquessis a la política. Tots dos s’adonen que no els vols fer patir. Per això comenten amb ironia que mai havies estat tan bé com ara que ets a la presó. És el que sempre contestes quan et demanen com estàs: bé, molt bé, fort.
Tots els que tenim pares grans sabem què ens hauríem perdut d’ells si l’últim any i mig haguéssim estat tancats a la presó. Tu i jo, Jordi, som de la mateixa edat. Nascuts el 1966, fills del 'baby boom'. El patiment serè d’en Mingu i la Dolors és el de tota una generació que albira el retorn d’uns temps que ells ja havien donat per enterrats.
P.D. De la conversa amb els teus pares, el que més em va impressionar és que m’expliquessin que el llaç groc que tots dos porten a la solapa se’l treuen quan han d’agafar el tren per anar al metge a Barcelona. Els fa por que algú els increpi i, amb una petita empenta, ja siguin a terra.
