Carta a Felip VI: 'Rei o peó?'

PeriodistaAquest mes coincideixen dos aniversaris: el del seu pare, que en fa 80, i el de vostè, que arriba als 50. Avui, que és dia de cartes als Reis, li escric aquestes ratlles no per demanar-li res sinó per certificar una gran decepció amb els seus primers tres anys i mig de regnat. On és el canvi generacional? On és aquell rei que ens pintaven tan modern i preparat?

Deien que Espanya tindria un cap d’estat no designat per Franco, que ja no havia crescut en una dictadura, que havia pogut viatjar i estudiar a l’estranger, que parlava català, que havia vist món i que s’havia casat amb una periodista divorciada que l’havia ajudat a acabar d’obrir la mirada. El seu pare va abdicar a mitjans de l’any 2014, en una situació límit. El primer objectiu que tenia vostè era rebaixar la tensió sobre la Corona, i el va acomplir oferint una imatge més austera de la institució, dedicant-se a no fer el cafre i que no li coneguéssim més amants ni elefants.

Correcte. Però a partir d’aquí, què? Un cop frenades les fuites d’aigua, quin és el seu projecte? Pot ser que això sigui tot? ¿És possible que l’únic objectiu de la Corona sigui la mateixa Corona? La seva supervivència. Unir el seu destí al d’aquesta Espanya atemorida i sense separació de poders, i anar fent la viu-viu juntes o acabar-se enfonsant abraçades. En una societat moderna, no poder elegir el cap d’estat es fa difícil d’explicar, però posats a buscar-hi algun avantatge, no estar sotmès a unes eleccions cada quatre anys hauria de permetre al rei tenir una mirada i un projecte més a mitjà termini, un full de ruta de com haurien de ser Espanya i la Corona d’aquí quaranta anys. La generació del seu pare havia de portar la democràcia a Espanya. Però, i la seva? Cap on vol anar, exactament?

Podem imaginar que a la primera clàusula del seu contracte hi posa que centrarà tots els seus esforços a mantenir la unitat d’Espanya. No hi ha ningú tan innocent per pensar que vostè serà el rei que reconeixerà el dret a l’autodeterminació dels pobles que componen l’Estat, però sí que podíem tenir esperances que el seu pla fos més seductor, que busqués reforçar la unitat a partir d’un projecte rejovenidament plurinacional. Posar les bases d’aquesta segona Transició de què tant s’ha parlat. Han passat tres anys i mig i, sobretot a partir de l’1-O, el rei ha aparegut com un peó més al servei d’un Estat atrinxerat i espantat, que tem que se li desmunti el somni -de tan repetit, cada vegada més difícil de creure- d’Espanya com una democràcia europea, moderna i avançada.

P.D.El 2018 es veu que és l’any elegit per rehabilitar la figura del seu pare, Joan Carles I, coincidint amb els seus 80 anys i els 40 de la Constitució. Després d’haver-lo tingut amagat una llarga temporada, veurem si aquests homenatges al pare reforcen o empetiteixen la figura del fill.