Carta al doctor Joan Massagué: 'La notícia de l'any'
És la notícia de l'any i els seus efectes no els notarem aquest 2020. És la notícia de l'any i tots fem comptes de si hi serem a temps d'aprofitar-nos-en quan potser ens diagnostiquin el càncer a nosaltres. La frustració es barreja amb la il·lusió i, per sobre de tot, amb l'admiració absoluta cap a tota la comunitat científica.
Avui fa cinc anys exactes que ens vas obrir les portes del teu laboratori a l'Sloan Kettering Cancer Center de Nova York perquè hi entréssim amb les càmeres de TV3, i amb bata blanca i guants de color blau cel. És el mateix espai on ara –quaranta anys després de la teva arribada als Estats Units i al cap de gairebé vint anys d'investigacions– acabeu de desxifrar l'origen de les metàstasis del càncer i, d'aquesta manera, d'obrir la via perquè un dia es puguin curar. M'imagino l'emoció amb què ho devíeu viure tu i el teu equip de joves científics brillants, que són allà cobrant deu, vint o cent vegades menys que si s'haguessin dedicat a altres professions que tenen més reconeixement. Ens equivoquem d'ídols, a vegades.
El primer pensament, doctor Massagué, és per al teu pare. A ell li van diagnosticar una metàstasi cerebral, abans fins i tot de trobar-li l'origen en un petit tumor al ronyó. Aquest va ser el punt de partida perquè posessis el teu equip a estudiar com s'ho fan les cèl·lules d'un càncer per escampar-se pel cos. El dia que li vas explicar a la teva mare a què dedicaries els teus esforços científics a partir d'aquell moment, ella et va dir “ai-xò-nen-ai-xò!”, com si ara sí que veiés sentit a la recerca científica del seu fill gran.
Un pensament també per a la teva dona, Roser Salabert, que ha coordinat durant anys la xarxa d'escoles públiques de Nova York, que durant les quaranta-vuit hores que vam passar junts, insistia amb orgull que en sentiríem a parlar molt de tu, del doctor Joan Massagué i Solé. Fill d'un home de Vallmoll (Alt Camp) i d'una dona de la Bisbal del Penedès, vas deixar la farmàcia de casa a l'Eixample de Barcelona per marxar a Nova York a dedicar-te a la recerca. La Roser deia que en sentiríem a parlar i tu te la miraves amb aquests ulls mig tancats amb què et mires al món, com si tot ho observessis a través d'un microscopi. Els ulls petits, el front gran i espaiós, i una cara que, de tan neta, sembla esterilitzada.
Potser sí que ha arribat el moment que deia la Roser. Tens 66 anys i la intenció de tornar a Catalunya amb 70. Tant de bo que, quan ho facis, el primer premi Nobel per a un català ja porti el teu nom.
P.D. Els càrrecs públics d'aquest país –i suposo que de molts d'altres– els ocupen gent de lletres. Es nota als governs, es nota als Parlaments i se'n queixava en una entrevista a El País el matemàtic Xavier Ros-Oton: “La política hauria de fer servir la mentalitat científica. Les bones decisions s'haurien de basar en dades objectives”.
