Carta a Clara Ponsatí: "Una veu incòmoda i lliure"
PeriodistaAra fa un any que el Parlament de Catalunya va declarar la independència. Després van venir el 155, la presó, l’exili, una sensació de derrota mal païda, de dol encara per fer i, enmig d’aquest desconcert, ha emergit la seva figura, que, d’entrevista en entrevista, s’ha anat convertint en una veu incòmodament lliure.
Amb Turull i Forn, vostè va ser l’última consellera d’arribar al govern Puigdemont, l’única que l’1-O es va enfrontar físicament a la policia en un col·legi electoral i la primera que va fer autocrítica dient allò que molta gent no estava disposada a sentir. Va ser el 13 de novembre en una conversa amb el Xavi Bundó a RAC1, al cap d’onze dies que nou líders polítics catalans entressin a la presó. Tot era molt recent i vostè ja va deixar anar que el Govern no tenia res preparat per després de la declaració d’independència. El rebombori que van aixecar les seves paraules em va fer pensar que no faria gaires més entrevistes com aquella.
M’equivocava de mig a mig. Des d’Escòcia, fora de Catalunya i fora també dels interessos dels partits polítics, ha continuat parlant amb una llibertat absoluta. Aquest físic seu a l’estil Muriel Casals –les ulleres, els cabells blancs i una enganyosa fragilitat– fan que encara prestem més atenció a la rotunditat de les seves opinions. Aquella 'outsider' política que va arribar a l’últim moment per ajudar a aconseguir la independència ara és una mina per als periodistes. Que si el Govern anava de 'farol', que si tot plegat va ser un brindis al sol, i l’últim cas, divendres mateix, en una entrevista a 'El Punt Avui', en què recriminava la incongruència que els consellers presos s’haguessin lliurat a una justícia de la qual s’acabaven de declarar independents.
Són paraules, aquestes últimes, que fan de mal sentir perquè som en un moment de frustració i de patiment, en què tothom creu lícitament que la seva ferida és la més dolorosa (també la seva, senyora Ponsatí, que sap que si torna a Catalunya pot acabar entre reixes). Perquè no hi ha ningú al país –els líders o són a la presó o són a l’exili– amb prou autoritat moral per marcar una estratègia i per iniciar un procés d’autocrítica col·lectiva. I perquè en una situació política de tanta complexitat, difícilment ningú pot adjudicar-se la veritat, per més que les seves paraules sonin més pures i més valentes que les d’altres consellers que deuen haver llegit les seves declaracions des d’un ordinador amb una direcció d’IP belga o des de la biblioteca d’alguna presó catalana.
P.D. Un any, de la declaració d’independència. Curiosament, els que no som polítics no conservem gaires records d’aquell dia, que ja vam viure com un últim exercici de política-ficció. La memòria ciutadana ha quedat fixada el 20-S, l’1-O i el 3-O.
