Carta a Carles Capdevila: L’art de caminar
Ens trobàvem a la plaça Lesseps, a les vuit del matí. Pujàvem al Parc Güell i, en acabat, esmorzàvem mirant per la finestra d’un bar per veure si s’hi afegia la Marina Garcés, que venia de deixar els fills a l’escola. Caminàvem i parlàvem, i caminant i parlant ens dèiem coses que no ens havíem dit mai.
Sempre començaves parlant-me del diari, d’aquest diari que t’estimaves tant, d’aquest diari que vas parir i que vas patir. Jo deixava que et desfoguessis, una mica perquè veia que necessitaves buidar el pap i molt perquè el primer tram de camí era el de la pujada més dura. Ens va costar trobar un pas que ens anés bé a tots dos. Tenies el costum de frenar en sec quan m’explicaves les últimes misèries del poder i arribaves al moment culminant de l’anècdota. Per reprendre la marxa, t’estirava del braç mentre deies en veu alta que algun dia faries una obra de teatre sobre el poder, a la nova Sala Beckett. El teu discurs de comiat de la redacció de l’ARA estava inspirat en tot això.
A partir d’aquí, començàvem a riure. Callar no callàvem mai. Ens imaginàvem fragments, personatges d’aquesta obra, i em sembla que va ser així quan vas tenir la idea -una més- de fer tu i jo un espectacle. Tots dos a dalt d’un escenari. Dos amics, osonencs, d’edats i maneres de fer semblants però de vides molt diferents. La mort sempre ens enganxa amb coses per fer. Això, que val per a tothom, en el teu cas és encara més evident. He conegut moltes persones amb idees; la diferència és que tu, com a bon fill de fuster, les feies.
Últimament, quan anaves més fluix de forces, ho fèiem diferent. Primer esmorzàvem -aquell pernil ibèric que tant t’agradava de la plaça de la Virreina- i després passejàvem pels carrers de Gràcia. Vaig ser testimoni de la manera com t’estimava la gent, la bona gent, com se t’acostaven, com els brillaven els ulls, com et donaven les gràcies per haver-los ajudat a ser millors persones. A ells, que no et coneixien, i a nosaltres, els teus amics, a tots ens has ajudat a pensar, a riure, a viure. I aquí ho deixo, abans no treguis la teva ironia dels Hostalets de Balenyà, com quan, superat pel corrent d’amor cap a la teva persona, em deies: “És que jo ara, si volgués, podria muntar una secta”.
El dia que vaig fer 50 anys em vas regalar un llibre -El arte de caminar- i llegint-lo vam entendre el que ens havia passat: “Caminamos principalmente para sentirnos libres de todos los impedimentos y de todos los inconvenientes; para dejarnos atrás a nosotros mismos”.
P.D. Quina il·lusió que et feia publicar ‘La vida que aprenc’ per Sant Jordi. Com triaves els articles, com els retocaves, com els ordenaves. Has marxat regalant-nos un testament vital, imprescindible per entendre aquest món que avui, estranyament, continua caminant.