Carta a Bob Pop: 'La vedet intel·lectual'

Bob Pop és el nom artístic de Roberto Enríquez, un home de quaranta i molts anys que treballa a Madrid, de subdirector d'Andreu Buenafuente a 'Late motiv', i que viu a Barcelona amb el seu marit colombià. Si el coneixeu, ja sabeu de qui us parlo. Si no, correu a buscar les seves intervencions a la televisió o a la ràdio.

Vedet intel·lectual. Així és com li agrada presentar-se. I, efectivament, el primer que et crida l'atenció quan el veus és l'estridència i les coloraines amb què vesteix. No us deixeu enganyar. Això és només perquè et fixis en la roba i no en el seu cos. Passeu aquesta pantalla i escolteu què diu. Veureu que parla molt ràpid, encara que això no té per què ser cap mèrit. Hi ha altra gent que ho fa i no venen a dir gaire res. El Bob es nota que ha viscut, que ha llegit i, sobretot, que ha pensat què vol dir. Per això col·loca tantes idees per minut.

Bob Pop és una vedet que es despulla cada vegada que parla. És algú que eleva el nivell del discurs públic i l'humanitza. En totes les seves reflexions, hi apareix el nen que va ser o l'adult adolorit que és ara, amb les seves debilitats, que són també les nostres. Tant pot retratar el creixement de l'extrema dreta franquista recordant el 'bullying' que li feien de petit com elogiar l'última pel·lícula d'Almodóvar –'Dolor y gloria'– i deixar anar que l'esclerosi múltiple cada vegada li fot més la punyeta per escriure o per caminar.

Això va passar dimecres a la nit a la televisió i aquests dies els diaris digitals que busquen clics desesperadament van plens de titulars tipus “Bob Pop confiesa en directo su enfermedad”, “La valiente y aplaudida revelación de Bob Pop”. Com si ell hagués triat la via del dolor per buscar la glòria. I no és el cas. En el seu llibre 'Días ajenos' ja havia escrit sobre la malaltia que l'acompanya. Per més que algunes de les seves intervencions puguin ser humanament commovedores, el que en sobresurt és la potència intel·lectual, el compromís polític i, per sobre de tot, un vitalisme feliç que destaca per contrast amb aquests temps tan crispats.

La vedet intel·lectual practica un cabaret ideològic de gran proximitat humana amb els espectadors. Un discurs ple de dards, però també d'afectes. I és això el que el fa transgressor i el que li ha permès connectar amb tanta gent que, com el mateix Almodóvar, el tenen ara com un dels seus prescriptors mediàtics. Una llengua llarga i esmolada, un cervell ben moblat i un cor gegant que batega desbocat buscant un amor que ja no és 'in the air'.

P.D. Així com al Paral·lel d'abans hi havia 'las chicas de Colsada', Bob Pop és un altre 'chico Buenafuente'. La influència de l'Andreu i d'El Terrat en la ràdio i en la televisió dels últims 25 anys algun dia s'haurà d'estudiar detingudament.