Carta al cotxe: 'La fi d’una expansió imparable'
Ens hem passat la vida veient com el cotxe no era, només, un mitjà de transport, sinó també un símbol de llibertat, de modernitat i d’estatus familiar. Ara tot aquest model trontolla. L’entrada en funcionament de la zona de baixes emissions a Barcelona és un pas més cap a la fi d’una expansió que semblava imparable.
Com més cotxes es venien, més carreteres es construïen. I tot es feia en nom del progrés. La indústria automobilística es va convertir en un dels grans lobis mundials i va propiciar el creixement (i la dependència) d’una altra indústria, la del petroli. Es multiplicaven les àrees de serveis a les noves autopistes i les ciutats es dissenyaven a la mesura dels cotxes, amb grans avingudes que tinguessin els mateixos carrils que les autovies. Els països buscaven en els automòbils una via ràpida cap a la modernitat. Dictadures com l’espanyola brandaven el Seat 600 com a símbol de la nova classe mitjana, sorgida després d’anys de l’asfixiant misèria de postguerra.
La velocitat va ser el gran motor de la indústria de l’automòbil. La fal·lera per dissenyar cotxes que correguessin cada vegada més ha convertit el cotxe en una epidèmia mundial. Només l’any passat van morir al món en accidents de trànsit 1,3 milions de persones. Dues cada minut. El cotxe era l’objecte que et deia qui eres. Cotxe, casa i feina. Aquell objecte que et posicionava al món i que t’hi connectava, ara hem començat a adonar-nos que al mateix temps se’l carregava. Als anys 80, un eslògan del Peugeot 205 va fer fortuna: “Contigo al fin del mundo”. No som a la fi del món, ni tan sols a la fi del cotxe. Això no passarà d’un any per l’altre, però sí que hem començat a reduir marxes, a entrar en una fase de desacceleració.
Aquest 2019 s’ha tancat a Espanya amb un descens de l’11% en el nombre de cotxes comprats per particulars. Abans una baixada d’aquestes característiques només s’explicava per motius econòmics. Ara hi intervenen molts altres factors. Posseir un cotxe va deixant de ser un imperatiu. És una tendència que avança a dues velocitats: més ràpidament a les ciutats i molt més lentament als pobles, on encara és vital per moure’s. ¿Però qui de menys de 35 anys encara pensa que el seu estatus el marca el cotxe que tingui? Llogarà un automòbil quan el necessiti o utilitzarà algun dels múltiples serveis de mobilitat que han aparegut recentment. I si el compra, potser el que voldrà expressar aquella persona, amb la tria que faci, no és “soc el que corro més”, sinó “soc el que contamino menys”.
P.D. Les ciutats es redissenyen per guanyar poder als cotxes. A Barcelona, primer van ser les superilles i ara la zona de baixes emissions. És una tendència que es repeteix a tot Europa. Trobar la manera que, en benefici de tots, el cotxe deixi d’ocupar un espai tan central a les nostres vides i a les nostres ciutats.
