Carta a Fernando Aramburu: 'El llibre de l’any'

Has escrit la millor novel·la del 2016. Ho diuen els crítics i ho diem els que hem llegit aquesta història de dues famílies a l’Euskadi d’ETA. El llibre de l’any, en aquest cas, també és el llibre del meu any. El que més m’ha fet pensar. Literàriament, impecable. Políticament, encara hi dono voltes.

He comentat Patria amb gent del meu entorn. L’he recomanat, l’he regalat i he deixat el meu exemplar a persones que m’estimo. Fa mesos que el vaig llegir i no me’l trec del cap. Amb el teu llibre he obert els ulls a efectes del terrorisme que ni sospitava que existien. A Patria veus com les famílies que han sigut víctimes d’un atemptat terrorista moren dues vegades. La primera quan assassinen el seu marit o el seu pare, i la segona quan, ja mort, noten el silenci, les mirades incriminatòries dels seus veïns, que els volen fora d’allà, que sembla que els diguin que marxin, que han sigut ells qui han portat els problemes al poble. Els fan el buit, els enterren vius.

En una societat en què, durant dècades, el terrorisme ha estat tan present, la por ja la dónes per descomptada. El que potser no t’imagines tant és com pot arribar a ser de dolorós el silenci. I també -ara que per fi les coses ja estan més tranquil·les- he vist al teu llibre les ganes que tenen moltes persones de posar-se al lloc de l’altre, d’intentar entendre el perquè. El desig de perdonar i la immensa dificultat d’arribar a fer-ho.

Tot això ho he après a les 642 pàgines de Patria. Però mentiria si no et digués que el teu llibre també m’ha incomodat. O potser són les entrevistes que t’he llegit, en què expliques que fins ara la literatura havia convertit els etarres en herois i que el teu, en canvi, és un retrat asèptic de la vida sota el terrorisme. Patria no és un assaig, és una novel·la, però també la ficció vehicula idees. Dibuixes una societat basca en què només hi ha dues ideologies: els que maten i els que els maten. Aquests últims sembla que siguin tots apolítics; els primers, una secta a qui els han rentat el cervell.

He trobat a faltar un personatge que aportés background al conflicte, que anés més enrere dels anys de plom de la dècada dels 80, que recordés que ETA neix durant el franquisme i que de fons hi ha un conflicte polític. He empatitzat, i t’ho agraeixo, amb les víctimes, però lamento no haver-ho pogut fer amb la mare del noi que entra a ETA perquè l’has convertit en el personatge més pèrfid del llibre. Asèptic, no ho sé. Sibil·lí, sí. Un llibre monumental que, ja ho veus, dóna per a moltes lectures polítiques.

P.D. Una altra sensació que deixa el llibre és que sembla que faci molts anys dels atemptats d’ETA, quan de la treva només en fa cinc. Dissortadament, Al-Qaida, l’Estat Islàmic i la psicosi global han empès el record d’ETA cap a una mena de terrorisme vintage