Carta a Javier Martínez: 'Ara que fa mig any'
PeriodistaDemà farà mig any del 17 d’agost i reapareixen amb força a les nostres vides els atemptats de Barcelona i Cambrils. Per a les persones que hi vau perdre un familiar -en el teu cas, un fill de tres anys, el Xavi- no sé si serà més dolorós el bombardeig mediàtic de tot el cap de setmana o el silenci desconcertant d’aquests sis mesos.
En les víctimes d’accions terroristes el dol col·lectiu interfereix inevitablement en el dol particular. El pot aguditzar o apaivagar-lo. L’accentua o l’amoroseix. El 17-A va deixar una esgarrifança general, però només tres famílies catalanes hi vau perdre algú que fos aliè a la preparació de l’atemptat. Una de Rubí, la vostra; una de Sant Hipòlit de Voltregà, i una de Vilafranca del Penedès. La resta de víctimes mortals de la Rambla eren turistes, per la qual cosa el dol, de seguida, es va escampar i difuminar per cases de tot el món.
Aquest és un primer factor a tenir en compte: no hi ha possibilitat d’unir-te en el dolor amb famílies que han passat per la teva mateixa experiència traumàtica però que viuen a milers de quilòmetres d’aquí. El segon té a veure amb les circumstàncies que viu Catalunya: mai és bon moment per a un atemptat, però aquest va arribar en una època en què teníem altres plans perquè el món ens mirés. Els Mossos d’Esquadra en van fer una gestió ràpida i exemplar, amb dues persones al capdavant: el conseller Joaquim Forn, ara a la presó, i el major Trapero, que és en una altra presó, la de qui tem que qualsevol dia pot entrar-hi ell, també.
Després vam dir que no teníem por, que a Catalunya no hi havia problemes de convivència i vam escombrar el dol cap a sota la catifa. Se’t mor algú i no pots entendre que la vida continuï com si res. Se’t mor algú i, com us ha passat a vosaltres, us trobeu enmig d’una guerra que, ateses les circumstàncies, considereu absurda, entre uns que volen votar i uns altres que pretenen impedir-ho a qualsevol preu, encara que sigui deixant interrogants dels atemptats per resoldre, impedint investigacions i llançant-se els Mossos i les víctimes pel cap.
Quan ja us havíeu acostumat al silenci, arriba el soroll mediàtic del primer mig any de l’atemptat. O no hi va ningú o hi anem tots. Som així, els periodistes. Aquest cap de setmana veurem desenes de vegades la imatge que ha dibuixat Àlex Gallego aquí al costat, la de la teva abraçada amb l’imam de Rubí Driss Salym. Un gest preciós de consol. Per a ell i per a tots nosaltres. Però no em trec del cap l’expressió de dolor que tens als llavis, en aquesta imatge. Un mal gust de boca que s’intueix i que ja no marxarà.
P.D. T’he sentit explicar que aquell 24 d’agost l’abraçada ja us l’havíeu fet en privat a dins de l’Ajuntament de Rubí i que va ser l’alcaldessa qui us va demanar de sortir a fora, a davant de tot el poble. Va ser en aquell moment, en veure tota la gent, quan Driss Salym es va desmuntar.
