Carta a Alex Gallego: 'La cara de qui dibuixa cares'
Aquesta setmana, segurament t'hauria demanat que retratessis Montserrat Carulla o Diego Armando Maradona, però aquest dissabte es compleixen deu anys exactes del primer número de l'ARA. Una dècada de cartes cada dissabte és prou temps perquè, després d'haver dibuixat gairebé cinc-centes cares de personatges públics, ensenyis la teva als lectors.
T'enrecordes de la primera? Va ser el president José Montilla, que acabava de perdre les eleccions contra Artur Mas. Tenia 55 anys, Montilla, quan va deixar el càrrec, els mateixos que jo faré aquest 2021. Tu vas començar que en tenies 32 i sempre expliques que vas tardar deu hores a completar aquell primer dibuix, perquè notaves la pressió de publicar en un diari, i a la contraportada. També perquè el president portava ulleres, i les ulleres se t'entravessen, o això dius; els lectors no ho notem. Tinc ganes de veure com t'has pintat (sobretot, les ulleres), quina selfie et deu haver sortit, amb aquest estil tan teu de dibuix hiperrealista, mig caricatura mig retrat psicològic, que a vegades capta l'ànima dels personatges millor que una fotografia.
Treballem en paral·lel; ni tu t'has llegit el meu text abans de dibuixar ni jo m'inspiro en la teva caricatura per escriure. I quan divendres a mitja tarda ajuntem el teu retrat amb la meva carta sovint coincidim en la mirada que hem projectat cap a aquella persona. Deu anys són molts. Gràcies als lectors per la paciència i als companys de l'ARA que ens fan la feina fàcil. T'he demanat de tot: que em dibuixessis dos germans Gasol, tres Reis d'Orient, quatre Beatles o set polítics a l'exili. Mai has tingut un no i sempre has trobat solucions a les propostes més inversemblants: vull escriure una carta al color groc, al forat negre o a Dalí, però a un Dalí dins de la caixa de morts, aquella vegada que el van desenterrar.
N'hi ha dues que encara m'emocionen ara: la d'Ester Quintana, amb un ull plorant per l'altre que acabava de perdre a mans dels Mossos d'Esquadra, i la de Javier Martínez, el pare del nen de tres anys mort en l'atemptat de la Rambla, abraçat a l'imam de Rubí. I n'hi ha una que sé que voldries esborrar: la d'Idoia López Riaño, que més que una etarra penedida semblava una alienígena inquietant. La de Montilla va ser la primera i la de Jeff Bezos, l'última, però aquest el va haver de dibuixar Anthony Garner. No havies fallat mai en una dècada i ho fas la setmana abans de l'aniversari rodó. Eres a l'hospital acompanyant l'Elena, la teva dona. Ara ja sou tres a casa. Per molts anys a la petita Erin i per moltes més cartes compartides, Alex.
P.D. A la contraportada, sempre hem tingut la millor companyia possible. Ara els acudits gràfics de Miquel Ferreres; durant una bona temporada, els articles d'Empar Moliner. I dues persones –Tatiana Sisquella i Carles Capdevila– que ocupaven la columna del nostre costat i que, encara avui, se'ns fa estrany no tenir-los a prop. En aquesta pàgina i més enllà.
