Albert, Iñaki...

Estic destrossada. Albert Rivera (el que va ser líder del partit polític Ciutadans amb Inés Arrimadas) s’ha quedat un altre cop sense feina. Després de la trista pèrdua que va suposar per al món de la política el seu mutis, l’havien llogat de president en un bufet d’advocats. Doncs bé, em sap greu dir que ara el bufet acusa aquest home, el que “només veia espanyols”, de baix rendiment. Però què s’esperaven?

No sé jo què se li demanava exactament a l’exlíder que, amb un cadell de gos a coll, va dir que “encara feia olor de llet”, però no em puc imaginar que fos gaire cosa. Tu llogues l’Albert Rivera en un bufet d’advocats i no serà perquè et faci de Perry Mason o d’Ally McBeal. Suposo que hi ha una època de la vida, a l’empresa privada, en què la teva ocupació principal és portar cafès. Després, n’hi ha una altra en què la teva ocupació principal és prendre-te’ls. Un Albert Rivera jo entenc que el tens allà i el fas anar a dinar amb els clients, que de passada s’hi fan una selfie. Anar traient feina, com Don Pío, que era el rei de les hores extres, no. Llegim que l’home va demanar de cobrar uns beneficis i tenir un càrrec més alt. Li va passar, si fa no fa, com a la seva feina anterior. Demana augment i se’l peten.

Jo ara no voldria fer llenya del ciudadano caigut, però sí que en voldria extreure una lliçó moral, del cas. Pensant, sobretot, en un altre home, que també treballa en un altre bufet d’advocats. Em refereixo al cunyat del rei Felip, ja ex de Cristina de Borbó, Iñaki Urdangarin. Potser el que s’ha de fer, en una feina així, és llegir el Marca. No emprenyar gaire. Sobretot, no voler ser el president. N’espero molt, en aquest sentit, del Duque Empalmado. Si algú em vol llogar en un bufet prometo solemnement que no faré res.